El vol de l'Esparver a Montserrat

Vam sortir del Tecnocampus de Mataró a quarts de tres per ser a Montserrat a les set de l’horabaixa. Més de trenta euros de petages més avall vam arribar al nostre destí. Ens hi esperava el professor Toni Teruel, organitzador de l'acte de presentació d'El vol de l'Esparver, que ens va acompanyar fins a l’institut de Secundària on treballa; allà es va canviar de roba entre diccionaris de “valencià” i de sinònims. Les dones de fer feina s’adreçaven al Toni en català: “vas molt elegant Toni...”.

Quan vam arribar al Centre de Cultura de Montserrat vam trobar-nos amb Francesc Mompó, l’autor d’El vol de l’Esparver, i una parella de professors que l’acompanyaven. A primera fila l’alcalde socialista del poble i la regidora de cultura.

La presentadora, Beatriu Palmero, va donar pas a un grup d’alumnes de 2n de batxillerat que van anar llegint fragments de la novel·la; amb aquell fantàstic català de la comarca de la Ribera que ni bombes ni prohibicions han pogut soterrar. A continuació, la presentadora donà pas a l’editor de Voliana Edicions –qui signa aquesta crònica emocionada- Vaig voler començar amb les paraules del poeta i del cantant: “Venim del nord, venim del sud, de terra endins i mar enllà... i parlem tots la llengua d’El vol de l’Esparver. Vaig voler fer una breu llista de l’experiència viva que m’unia al País Valencià; des del professor Lluís V.Aracil que em feu interessar per la sociolingüística, el meu primer llibre que fou premiat justament a València, els anys de lluita per la llengua catalana i la cultura, la direcció d’una col·lecció a l’editorial valenciana 3i4... La mar del meu Maresme de recent adopció que m’uneix al mar valencià i de les Illes: la Mar Catalana que ens uneix en la llengua i la cultura. Vaig dir-los que Voliana era una editorial que naixia amb voluntat d’ajudar els escriptors en llengua catalana de tot el territori, de la petita pàtria que la somniem completa, com diu el poeta. Per això el primer autor era de Figueres però el segon era un personatge que viu a Elx i treballa a Guardamar, a la frontera sud de l’idioma, o que hem incorporat la novel·la “Els voltors” d’un mallorquí i altres llibres d’autors valencians. Perquè nosaltres no tenim fronteres mentals que trossegen el nostre país allargat i desvetllat.

A continuació Beatriu va explicar el temps i les anècdotes de redacció de la magnífica novel·la històrica de Mompó; Toni Teruel ens va meravellar amb una intervenció en què fins i tot ens va llegir els noms de les dotzenes d’animals o de noms de plantes que apareixen en l’obra. Un treball que mostra l’enorme feina, no pas casual, que hi ha al darrera de la novel·la. Tot un curs de figures literàries de la prosa mompina: hipèrbatons, metonímia, epítets, metàfores i adjectivació abundant... que haurien fet somriure els meus alumnes de 4t de Sant Vicenç de Montalt que ara ho treballen... Com a cloenda de l’acte, l’autor es va posar a parlar dret, en un faristol, sense papers, explicant la seva experiència d’escriptor i contestant les preguntes del públic, amb una habilitat oratòria que molts envegem. Algú el va batejar com a missioner de la llengua i ell no es va poder estar de fer-ne broma!

I de sorpresa, quan ja tocàvem quarts de deu del vespre, van entrar unes plates de coca en llanda, xocolata desfeta i moscatell del país, com en les escenes de l’obra quan es reuneixen en les tertúlies del poble de l’Olleria. Al final molts van voler que l’autor (i l’editor) signés exemplars dels llibres.

Vam anar a sopar una taulada de gent amb l’autor, organitzador, presentadora i acompanyats i un grup d’estudiants de batxillerat que no s’ho van voler perdre. Vam parlar de tot: d’amor i desamors, de llibres i de cultura, de corrupció i espoliació, de la situació política actual a Catalunya que els valencians conscients envegen, del gran joc del Barça, de l’oblit dels Països Catalans per part de la gent de nord enllà, de Prada de Conflent i la seva universitat, de llengua i cames llargues, de coca i menjars, de vi i religions. La Beatriu em va dir que havia posat al seu fill en nom d’Ausiàs, jo els vaig dir que no veia cap diferència entre ells i una parella de Vic o de Manresa. Cap diferència, excepte que ells tenien prohibida la TV3 de feia anys i que aquells alumnes seus no podien veure Polseres vermelles en connectar la caixa tonta, que l’ordre establert ens manté separats, allunyats, en mútua ignorància, perquè no els interessa que tot el país català camini unit... perquè seríem imparables. Tres Catalunyes serien indigeribles pel Madrid genocida.

En acabat el sopar, els joves ens van voler fer anar a una discoteca de la població amb Karaoke, on no vaig poder evitar de fer una anàlisi de text de les cançons, autèntica literatura de paperera. Poesia horrible, pseudoemocional, reiterativa i sense suc ni bruc. Però algunes dels alumnes ho ballaven tot amb gràcia i joventut a flor de pell. Una alumna li demanà a l’autor que cantés alguna cançó i ell li va contestar si n’hi havia alguna en català. Però no n’hi havia cap ni una perquè som un país colonitzat i es va limitar a ballar una estona.

Vam anar a dormir a casa del Toni Teurel que viu a Algemesí, vam passar pel monument a la Muixeranga d’Algemesí, els castells humans de la comarca que molts catalans ignoren pensant que els castellers només són cosa d’allà dalt. També en “El vol de l’Esparver” l’autor ha volgut posar castells humans a la comarca de l’Olleria en el segle XVII. Al matí vam estar dues hores passejant per Algemesí, per les places i mercats. Només sentia parlar català: entre la gent gran, entre la gent jove, entre mares i fills, entre compradors i venedors. Dues persones parlaven àrab o potser era bereber. ¿Ja la coneixen aquesta realitat a Catalunya aquells “catalanistes” que posen cara escèptica quan els parlo de Països Catalans? No, la ignoren, han caigut de quatre potes a la trampa parada per l’imperi genocida que els fa passar per l’aro del Divideix i venceràs.

Vam passar pel monument a l’organista Cabanilles i automàticament em va venir al cap la cançó d’Al Tall: l’organista Cabanilles va sonant una tocata... Gràcies Al Tall per retornar-nos la memòria, perquè no siguem un país amb Alzheimer. A la basílica de Sant Jaume amb la Mare de Déu de la Salut, l’orgue restaurat estava presidit per les quatre barres sense blau que ens uneixen de fa segles i que ara volen destruir. La memòria que volen amagar però que El vol de l’esparver de Mompó vol salvaguardar com qui vetlla un tresor de vida, llibertat i veritat que mai hauria d’haver desaparegut de les ments catalanes que tenen anhel d’un país millor, d’una pàtria completa, bella, intel·ligent i sense autoodi.

Més tard vam passar per Sueca, el poble del gran Joan Fuster i vam anar a dinar a Cullera, arròs del senyoret, regat amb magnífic vi valencià i vam continuar comprovant que la gent parlava català als carrers d’aquest poble que a l’estiu es veu envaït per la gent de l’altiplà. De tornada vam acompanyar Toni Teruel a Barcelona perquè havia de participar en l’homenatge dels Amics de la Universitat Catalana d’Estiu al JM. Lopez Llaví. La tasca de reconstrucció del país no s’atura, perquè els qui el volen destruir tampoc descansen.

                                                          Jordi Solé i Camardons

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/238855