Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimecres, 3 d’abril de 2013

Entrevista a Jaume Terradas, autor de "Clips"


Entrevista a Jaume Terradas, catedràtic emèrit d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona publicada al butlletí dels Amics de la UAB.

 Clips. Contes i descomptes’ (Voliana, 2012), no és la primera incursió de Jaume Terradas, catedràtic emèrit d’Ecologia de la UAB, en la literatura. Ha escrit poemes i novel·les juvenils; gran aficionat al cinema i a la literatura, al llarg de la seva vida ha anat escrivint històries curtes, algunes de les quals aplega ara en aquesta publicació. A través d’elles, el lector pot viatjar a les antigues sales de cinema de barri, als jocs infantils dels anys 50, a les reflexions d’objectes inanimats i a uns personatges plens de desitjos i somnis, no sempre satisfets.

El llibre el conformen 22 contes, hi ha algun punt d’unió entre ells?

No responen a cap projecte específic, sinó que són coses que he anat escrivint al llarg d’uns quants anys. No tenen una unitat de pensament, ni una cohesió temàtica o estilística, perquè són escrits en diferents moments responent a una inspiració ocasional. N’hi ha que són directament vivències i d’altres són històries que m’invento i a vegades és una barreja. Per exemple, n’hi ha un que es diu ‘El fantasma’, és un conte que se’m va acudir després d’una operació de cataractes quan estava al llit, va caure aigua del pis de dalt i jo vaig sentir uns sorolls. Això em va fer pensar la història, però després el que explico no hi té res a veure.

Quin és el motiu del títol: ‘contes i descomptes’?

Descomptes és perquè al llarg de la vida hi ha molts descomptes que vas fent, retallades se’n podria dir ara també, de manera que això apareix bastant en els contes que explico. En molts d’ells hi ha aquest sentiment de pèrdua que s’experimenta inevitablement amb els anys i no és només la pèrdua de facultats o les pèrdues que un constata cada dia al mirall quan es pentina, hi ha també la gent que ha desaparegut, la gent que has perdut, que s’ha mort. Això són coses que formen part del que vas descomptant de la teva vida sense voler-ho, i amb dolor. Aquest aspecte és important dins el llibre, és bastant evident.
 

Vostè també ha escrit poemes, va guanyar el premi Martí i Pol l’any 1996, a la gent encara li sorprèn que un científic escrigui poesia o narrativa?

Sí, però hi ha molts exemples, no sóc pas un cas únic. És més probable que un científic escrigui poemes, contes o novel·les, que no pas que una persona de lletres escrigui un teorema. Jo penso que no tots els científics responen a l’arquetip de persona que està tot el dia posada dins un laboratori i que necessàriament s’expressa amb molt de rigor i molta prudència sobre el que diu, a vegades també ens agrada escapar-nos d’això i deixar anar una mica la imaginació.

Vostè va explicar a la presentació que ha escrit des de petit, què li aporta la literatura?

La literatura m’ha aportat sempre aquesta possibilitat de viure una doble vida, la meva personal i la dels personatges i històries que et trobes al cinema i a la literatura, que t’ajuden a pensar sobre el món i sobre tu mateix. Però sobretot també et permeten estar en un altre lloc en certa manera, posar-te en la pell d’uns

A quin públic va dirigit?

A totes aquelles persones que els agrada que els hi expliquin històries, no crec que exigeixi més que això. Hi ha una reticència del lector a llegir històries curtes, sempre sembla que és més gratificant si el llibre explica una història que es desenvolupa més, això és una cosa cultural, passa el mateix amb la poesia. La virtut dels llibres de contes és precisament que siguin bastants lacònics, curts i que en poques paraules t’expliquin una cosa. Jo sóc defensor dels llibres de contes i de la poesia,  perquè tenen l’avantatge de dir allò que vols dir amb poques paraules.

Les pel·lícules i les sales de cinema són un constant en les seves històries.

Jo veia moltes pel·lícules de petit, ens hi feien anar fàcilment perquè no molestéssim. En aquella època, anàvem al cine de barri que era barat i veiem dos pel·lícules, ens podíem passar bastantes hores dins d’un cine i a vegades un o dos cops la setmana. En aquella època no hi havia televisió, per tant, part del temps que ara potser la gent dedica a veure la televisió o l’ordinador, en aquell moment es dedicava al cinema.
                                  Presentació de Clips a la biblioteca
                                 Francesca  Bonemaisson

En una història hi és present un joc infantil, que el narrador explica amb un afecte especial, els partits de futbol amb botons.

Per mi el joc de botons ha sigut molt important, era un joc en el que participàvem sempre uns quants, un joc col·lectiu de 4 o 5, ens reuníem a casa meva o a casa d’un amic i fèiem campionats. Era fascinant, cada botó tenia la seva personalitat, tenien els seus noms, ens els sabíem tots, i era un joc d’habilitat, però en el què les característiques dels botons també importaven molt, cada un era diferent. Per tant, quan jugaves amb un botó determinat, havies de saber com funcionaria, i això va durar uns anys mentre era adolescent, però quan el meu fill va ser adolescent, vaig jugar a botons també amb ell. Va ser un motiu d’aproximació al meu fill, que penso que ha tingut la seva importància.

Vostè és actualment professor emèrit. Aquests anys, ja amb tota una carrera professional al darrere i amb un vast coneixement, són importants per a poder fer una certa reflexió?

Sí, l’emeritatge són anys que et permeten fer una mica de síntesi del que has après i d’alguna manera és el que he intentat. Jo diria que la meva producció dels últims anys ha sigut sobretot d’aquest tipus, de sortir una mica del que és la recerca molt concreta i intentar una visió més general de les coses, he fet diversos llibres d’assaig o divulgació. La mateixa literatura per mi també és una reflexió personal des d’un altre punt de vista, forma part d’aquest abocar durant els últims anys allò que has après en diversos àmbits al llarg de la teva vida, o també allò que no has aconseguit entendre, que també és molt important.

Com construeix els personatges de les històries, tenen característiques seves?

Sí, molts personatges tenen aspectes propis, però d’una manera molt fraccionada. Fins i tot els personatges més antipàtics a vegades tenen coses que són meves, però després els transformo. Tinc una certa tendència a l’autoparòdia. En altres històries jo hi surto simplement de manera fragmentària i disfressat, a vegades en un personatge que pot ser una dona o pot ser un senyor que no se m’assembla gens, però que experimenta algun fet que m’ha passat a mi. Per configurar la resta de personatges, penso amb altra gent, que em serveixen de model o m’ho invento una mica. Hi ha molts personatges que tenen característiques barrejades de gent que he conegut o de mi mateix, és molt difícil inventar de zero, sempre parteixes d’alguna cosa.

Entre la seva investigació a la universitat i el procés d’escriptura, es produeix alguna retroalimentació?

Jo suposo que sense adonar-me’n sí, però no m’ho proposo, no faig ciència-ficció per exemple, he escrit poquíssim i mai de la meva feina pròpiament dita. Jo diria que l’únic intent que he fet de barrejar les coses és un llibre que vaig publicar que es diu ‘Ecologia viscuda’, que és una mena d’autobiografia professional, aquí sí que hi poso fins i tot algun tros de poema i reflexions més literàries, és una mica un híbrid.

 El conte que dóna nom al llibre ‘Clips’, narrat per un simpàtic clip que es pregunta què serà del seu futur apilat amb d’altres companys en un cendrer, és una parodia de la societat.

Sí, és una caricatura de les societats humanes i de les frustracions de tanta gent que no ha pogut realitzar-se com a persona o com a professional, que cada cop són més. És una mica amarg en aquest sentit, a pesar que el conte és simpàtic perquè el clip que l’explica ho és. La gent em diu: ‘ara em miro els clips amb més interès o amb més simpatia’, però sí que hi ha aquest rerefons social i també ambiental, utilitzem malament els recursos, tenim moltes coses que no fem servir i que ens han costat de produir.

I això li sorgeix un dia mirant un pot de clips...

Jo tinc un cendrer ple de clips i no els utilitzo molt perquè no tinc massa ocasió. A mi m’arriben coses enganxades en clips, però jo no tinc necessitat d’enganxar-ne gaires, aleshores se m’acumulen i això és el que em va fer pensar en el destí d’aquests clips.

El fet de veure un pot de clips i preguntar-se pel seu destí, creu que és el que diferencia una persona que escriu històries, d’una que no?

Jo crec que tothom té idees, el que passa és que si ho escrius, no les oblides tan de pressa. Normalment les coses se’ns acudeixen i ens marxen del cap, però si ho escrius, aleshores ho fixes.

Creu que hi ha una mirada especial de l’escriptor? Veu el món d’una altra manera?

Sí, però també la té el fotògraf, que veu una cosa i de seguida hi veu una fotografia. Si has escrit una mica, veus una cosa i de seguida hi veus una història, això és deformació professional. Jo no sóc un professional de l’escriptura, però els que s’hi dediquen, veuen històries per tot arreu. Jo escric sobre la base de coses, sinó d’on trec les idees? Del buit?

Actualment, està preparant alguna nova publicació?

He escrit un thriller, una història d’assassinats, es titula ‘Dos indis’ i està basada en els estius que passava amb el meu cosí al mas, quan anàvem pel camp, pel bosc, quan ens enfilàvem per les roques i jugàvem a indis. És una novel•la juvenil, els personatges volen reconstruir el que era la nostra infantesa pensant una mica en aproximar la infantesa dels avis actuals als néts. Si els nens llegeixen això, estan llegint la infantesa del que podria ser el seu avi, ja que està ambientada l’any 1954, en el moment en què jo tenia l’edat dels protagonistes. Sortirà pels volts d’octubre o novembre a l’editorial Cruïlla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada