Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimecres, 24 de juliol de 2013

Joan Brugués parla de La falç i la rosa


LA FALÇ I LA ROSA, de Jaume Planas i Panadès: resum de la presentació del 14 de juny de 2013 a la llibreria La Tralla de Vic a càrrec de Joan Brugués


Podem qualificar La Falç i la Rosa de thriller ple d’intriga i acció, però és també una novel·la sentimental, generacional i política, i, més encara, una crònica contemporània del nostre país.

El títol relaciona dos mots suggeridors i polisèmics en la nostra tradició cultural: la falç, símbol de mort i també de lluita, i la rosa, expressió del desig i de l’amor, no solament vers una dona sinó també per la terra.  
 

El protagonista, l’Humbert, és un exiliat per les seves activitats revolucionàries de finals del franquisme que, després de vint anys a l’Índia, retorna a la Barcelona postolímpica per tal de retrobar el pare, però es troba amb la seva estranya desaparició. Es sentirà inadaptat en una ciutat que ja no és la seva i, en poques setmanes, es veurà arrossegat per una sèrie de situacions que el duran al límit, a haver de triar entre la vida i la mort.

Més enllà d’una lectura despreocupada on cerquem l’acció, l’aventura i els moments d’erotisme que conformen la fórmula del thriller, el lector perspicaç trobarà l’aspecte més profund, humà i enriquidor de la història en el seu triple rerefons.

Millor que en molts manuals, en aquesta novel·la podem resseguir les inquietuds i neguits d’un important sector de la generació que a la mort de Franco tenia entre divuit i trenta anys, una joventut que havia lluitat per una cosa diferent al règim que es va configurar en l’anomenada “transició”. Hi trobem referències al moviment hippy, a la seducció per la lluita armada (només vista positivament sota el franquisme, no a partir de la mort del dictador malgrat algun personatge que hi persisteix), la fascinació per Orient (en els dos primers capítols es podrà copsar l’admiració per l’Índia, els seus costums, espiritualitat, menjars, olors...), i les  conseqüències dels canvis per als inadaptats (drogoaddicció, sida...) i per a d’altres que “s’adapten” (el personatge del pastisser Masjoan, convertit en especulador sense entranyes i botifler oportunista).

Per tal de fer més realista la novel·la i contextualitzar-la, els personatges de ficció es barregen amb referències a alguns personatges reals o històrics, des dels anys trenta fins a èpoques recents. Potser es podria discutir sobre el grau de versemblança d’alguns dels primers, o bé d’alguns fets narrats com el del clímax que precedeix el desenllaç final.

Ambientada en l’aparent opulència dels noranta, es presenta negativament aquesta Barcelona amb nombroses referències a la prostitució, el tràfic d’armes, els rics sense escrúpols o les màfies, tot a través dels ulls del narrador-protagonista, molt procliu a la sorpresa (davant els canvis de costums, les modes, l’homosexualitat, l’alliberament de la dona, els vestits... i que, tot plegat, ens ajuda a entendre millor el personatge i en ocasions ens permet respirar abans de reprendre la trama principal).

El català hi és presentat com una llengua minoritzada dins la gran ciutat, i se sotmeten a una crítica implacable els sectors del país que s’oposen a la seva normalització (encarnat en el patètic personatge de Sónsoles, antic amor i exprofessora del protagonista que ha passat de l’esquerra maoista a l’espanyolisme furibund).

 

Alguns personatges són tractats amb especial afecte: Narcís, l’exmonjo de Montserrat instal·lat a l’Índia, prototip del savi i símbol de l’amistat; Alice, l’únic amor veritable i perdurable –alhora que impossible– del protagonista, gairebé una al·legoria de la Laura de Petrarca; el pare Rogeli de Montserrat, i Sebastià Blai, guerriller de la postguerra (el personatge a qui millor es podria aplicar una idea recurrent que es va imposant fins al final de l’obra: “Catalunya no sap honorar els seus màrtirs”).
 

Altres personatges, tractats amb un plus sentimental, són els avantpassats del protagonista, situats en posicions ideològiques diverses i que en la Guerra Civil serien víctimes d’un o altre bàndol. Capítol a part és el pare de protagonista, Eudald Cardona, impressor i llibreter, patriota i home d’honor, la recerca del qual per part del seu fill Humbert és el fil que condueix la trama. En canvi, de la figura de la mare, difunta, per més que l’influeixi en té una visió idealitzada.

I finalment el protagonista, Humbert, “alter ego” de l’autor i personatge rodó, ben treballat psicològicament, que es troba en un moment fronterer de la seva vida (com anteriorment ho havien estat el trencament de la infantesa que va significar la mort de la mare i el final de la joventut que va representar l’execució de Salvador Puig Antich). Pertanyeria a la tipologia de “l’estranger”, com el personatge de la novel·la homònima d’Albert Camus. Estranger en la seva pròpia terra, el que té de més profund procedeix del que ha après a l’Índia, i una progressiva solitud es va apoderant d’ell. Reflecteix l’estat d’ànim de l’home perdut ja a la meitat de la seva vida.

El llibre, ben escrit, manté un estil amè. Combina la narració, els diàlegs, les descripcions i, dins d’aquestes, el retrat. Fa un ús interessant dels adjectius i del vocabulari geogràfic o de la natura. L’humor hi és present en els jocs de paraules, en els versos del poeta Marcel Rigola, en la ridiculització d’alguns personatges i en la crítica del fenomen “urbanita”.

El llibre és recomanable tant per a qui vulgui passar una bona estona llegint com per a qui desitgi anar més enllà i trobar reflexions sobre la condició humana o coneixements d’altres cultures com l’Índia .
           
La propera presentació la farem a la Universitat Catalana d'Estiu (Prada de Conflent) el 18 d'agost de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada