LA
FALÇ I LA ROSA, de Jaume Planas i Panadès: resum de la presentació del 14 de juny de 2013 a la llibreria La Tralla de Vic a càrrec de Joan
Brugués
Podem qualificar La Falç i la Rosa de thriller ple
d’intriga i acció, però és també una novel·la sentimental, generacional i
política, i, més encara, una crònica contemporània del nostre país.
El títol relaciona dos mots
suggeridors i polisèmics en la nostra tradició cultural: la falç, símbol de
mort i també de lluita, i la rosa, expressió del desig i de l’amor, no solament
vers una dona sinó també per la terra.
El protagonista, l’Humbert,
és un exiliat per les seves activitats revolucionàries de finals del franquisme
que, després de vint anys a l’Índia, retorna a la Barcelona postolímpica per
tal de retrobar el pare, però es troba amb la seva estranya desaparició. Es
sentirà inadaptat en una ciutat que ja no és la seva i, en poques setmanes, es
veurà arrossegat per una sèrie de situacions que el duran al límit, a haver de
triar entre la vida i la mort.
Més enllà d’una lectura
despreocupada on cerquem l’acció, l’aventura i els moments d’erotisme que
conformen la fórmula del thriller, el lector perspicaç trobarà l’aspecte més
profund, humà i enriquidor de la història en el seu triple rerefons.
Millor que en molts manuals,
en aquesta novel·la podem resseguir les inquietuds i neguits d’un important
sector de la generació que a la mort de Franco tenia entre divuit i trenta
anys, una joventut que havia lluitat per una cosa diferent al règim que es va
configurar en l’anomenada “transició”. Hi trobem referències al moviment hippy,
a la seducció per la lluita armada (només vista positivament sota el
franquisme, no a partir de la mort del dictador malgrat algun personatge que hi
persisteix), la fascinació per Orient (en els dos primers capítols es podrà
copsar l’admiració per l’Índia, els seus costums, espiritualitat, menjars,
olors...), i les conseqüències dels
canvis per als inadaptats (drogoaddicció, sida...) i per a d’altres que “s’adapten”
(el personatge del pastisser Masjoan, convertit en especulador sense entranyes
i botifler oportunista).
Per tal de fer més realista
la novel·la i contextualitzar-la, els personatges de ficció es barregen amb
referències a alguns personatges reals o històrics, des dels anys trenta fins a
èpoques recents. Potser es podria discutir sobre el grau de versemblança
d’alguns dels primers, o bé d’alguns fets narrats com el del clímax que
precedeix el desenllaç final.
Ambientada en l’aparent
opulència dels noranta, es presenta negativament aquesta Barcelona amb
nombroses referències a la prostitució, el tràfic d’armes, els rics sense
escrúpols o les màfies, tot a través dels ulls del narrador-protagonista, molt
procliu a la sorpresa (davant els canvis de costums, les modes,
l’homosexualitat, l’alliberament de la dona, els vestits... i que, tot plegat,
ens ajuda a entendre millor el personatge i en ocasions ens permet respirar
abans de reprendre la trama principal).
El català hi és presentat
com una llengua minoritzada dins la gran ciutat, i se sotmeten a una crítica
implacable els sectors del país que s’oposen a la seva normalització (encarnat
en el patètic personatge de Sónsoles, antic amor i exprofessora del protagonista
que ha passat de l’esquerra maoista a l’espanyolisme furibund).
Alguns personatges són
tractats amb especial afecte: Narcís, l’exmonjo de Montserrat instal·lat a
l’Índia, prototip del savi i símbol de l’amistat; Alice, l’únic amor veritable
i perdurable –alhora que impossible– del protagonista, gairebé una al·legoria
de la Laura de Petrarca; el pare Rogeli de Montserrat, i Sebastià Blai,
guerriller de la postguerra (el personatge a qui millor es podria aplicar una
idea recurrent que es va imposant fins al final de l’obra: “Catalunya no sap
honorar els seus màrtirs”).
Altres personatges, tractats
amb un plus sentimental, són els avantpassats del protagonista, situats en
posicions ideològiques diverses i que en la Guerra Civil serien víctimes d’un o
altre bàndol. Capítol a part és el pare de protagonista, Eudald Cardona,
impressor i llibreter, patriota i home d’honor, la recerca del qual per part
del seu fill Humbert és el fil que condueix la trama. En canvi, de la figura de
la mare, difunta, per més que l’influeixi en té una visió idealitzada.
I finalment el protagonista,
Humbert, “alter ego” de l’autor i personatge rodó, ben treballat
psicològicament, que es troba en un moment fronterer de la seva vida (com
anteriorment ho havien estat el trencament de la infantesa que va significar la
mort de la mare i el final de la joventut que va representar l’execució de
Salvador Puig Antich). Pertanyeria a la tipologia de “l’estranger”, com el
personatge de la novel·la homònima d’Albert Camus. Estranger en la seva pròpia
terra, el que té de més profund procedeix del que ha après a l’Índia, i una
progressiva solitud es va apoderant d’ell. Reflecteix l’estat d’ànim de l’home
perdut ja a la meitat de la seva vida.
El llibre, ben escrit, manté
un estil amè. Combina la narració, els diàlegs, les descripcions i, dins
d’aquestes, el retrat. Fa un ús interessant dels adjectius i del vocabulari
geogràfic o de la natura. L’humor hi és present en els jocs de paraules, en els
versos del poeta Marcel Rigola, en la ridiculització d’alguns personatges i en
la crítica del fenomen “urbanita”.
El llibre és recomanable
tant per a qui vulgui passar una bona estona llegint com per a qui desitgi anar
més enllà i trobar reflexions sobre la condició humana o coneixements d’altres
cultures com l’Índia .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada