Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

divendres, 13 de juny de 2014

Rafa Nadal parla d'El mirall de l'Acròpolis

El 12 de juny de 2014 hem presentat El mirall de l'Acròpolis de Xavier Febrés a la llibreria Altaïr de Barcelona. El periodista i novel·lista Rafa Nadal ens ha regalat aquest parlament que reproduïm aquí:

En Xavier Febrés sempre escriu dels llocs que m’agraden. De Roma, per exemple. Molts recordem i rellegim aquell Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a quatre mans amb en Rossend Domènech, en Pirro. Escriu de França. De la Catalunya Nord. De Barcelona. De l’Empordà. I d’aquest tros de costa que va de S’Alguer a Cala Estreta i que té el centre a la Platja de Castell, la darrera platja verge de la Costa Brava, que a mi sempre m’ha semblat el millor paisatge del món: un equilibri perfecte i improbable entre natura i civilització.

En Xavier escriu de tot allò que té una forta empremta mediterrània. Coneix aquest mar, les terres que l’envolten i la seva gent. Els coneix i els sent seus. Per això ara escriu aquest El mirall de l’Acròpolis, que és un viatge sense concessions per la història i les convulsions de Grècia: l’origen de tot i potser el final de moltes coses. Per això li ha sortit un lament escrit des del respecte, però també des de la indignació.



A Grècia hi ha dues mil quatre-centes quaranta illes, dues centes vint-i-set d’habitades. A mi m’agrada viatjar-hi en els ferris de línia, sense pretensions, lents, amb aturada a cada port del trajecte. M’agrada viatjar sempre a coberta, agafat a la barana, mirant l’horitzó fins que un núvol enmig del mar delata la presència d’una muntanya, que a la vegada anuncia la imminent arribada d’una illa. Les illes s’enfoquen i es desenfoquen mentre el vaixell va avançant cap al seu destí. I quan entres a port, les illes es fan gent i m’agrada descobrir les vides darrere de cada cara.

Aquest és també l’aproximació que practica en Xavier per acostar-nos a la crisi grega, que és la nostra mateixa crisi, és a dir, la crisi de tots els pobles del sud d’Europa. Enfocant i reenfocant a mesura que s’acosta a terra, en Xavier hi descobreix les persones, les passions, les esperances i les frustracions.
Igual com descobrim les illes des del ferri, en el relat d’en Xavier Grècia apareix de cop, com un miratge. Desdibuixada sota d’un núvol que ens adverteix que en aquell punt hi ha una muntanya i als seus peus els camps, els penya-segats, les ciutats, els ports i sobretot els grecs, orgullosos però aclaparats pel pes de la corrupció, el desgovern i el desordre. Aclaparats, en definitiva, per la poca vergonya dels seus governants, de les seves elits, dels seus funcionaris, dels seus creditors estrangers i dels seus esbirros.
Els que heu llegit en Xavier Febrés sabeu que aquest home escriu molt bé. Té un talent extraordinari per narrar. Un talent que no sempre hem sabut aprofitar en un món periodístic i editorial com el de casa nostra, que sovint en va tan escàs. Un autèntic error, sobretot ara que els lectors fidels reclamen més que mai històries a fons, ben escrites i ben documentades. Aquest és, doncs, un llibre molt ben escrit que combina talent, ofici, passió i sensibilitat.

El mirall de l’Acròpolis transcriu tres converses en profunditat, d’aquelles que abans encara vèiem de tant en tant en els diaris, sobretot als dominicals, però que ara que ens fan més falta han desaparegut dels mitjans. Tres converses llargues i reposades: amb l’Spyros, professor d’història; amb l’Eleftheria, periodista, i amb l’Stavros, que ha treballat durant anys d’economista a Alemanya.
De la primera em sembla que no cal que us en doni massa detalls. Tots entendreu de seguida que un capvespre de conversa al Partenó, amb un professor d’història culte i apassionat té tot el sentit del món per explicar els orígens, la història i el rerefons de la Grècia actual. En Xavier i l’Spyros hi comencen parlant d’Aristòtil, de Pèricles i sobretot de Sòcrates i acaben a Europa i l’euro, quan les autoritats gregues van portar les seves martingales a l’extrem, amb el vistiplau entusiasta de la Unió Europea, que va preferir aparentar que creia les mentides governamentals gregues, assessorades per Goldman Sachs.
L’Spyros, com molts a casa nostra, reclama reprendre els valors de l’esforç, l’austeritat, l’honradesa i el civisme així com la igualtat d’oportunitats, la justícia i la solidaritat. “Això no és possible –diu- sense un projecte polític i un acord social creïble sobre fiscalitat, i distribució de la renda que es pugui aplicar amb resultats visibles en un temps definit”.

La segona conversa resulta en principi molt més heterodoxa, inesperada. L’Eleftheria ens explica la seva crisi de parella, el seu trencament sentimental. En realitat, una de les grans troballes del llibre. Són pàgines de reflexions que se suposa que parlen d’amor i de les relacions, però que traspuen una força política molt sorprenent. Per exemple: “la seducció acostuma ser una manipulació en interès propi de cadascuna de les parts implicades. El perill depèn d’on es col·loquen els límits de l’interès propi”.

O aquesta: “hi ha forces de la naturalesa que es dediquen a teixir, a soldar peces, a encaixar fragments desaparellats. D’altres tendeixen a trencar lligams, a fer petar portes d’una revolada, a desfonar bases que crèiem fonamentades, com si això fos una prova de llibertat”.

I encara  aquesta altra: “Ara he perdut la feina i la parella, m’han amputat l’ocupació del temps, els ingressos econòmics, la col·locació social, la companyia més quotidiana i el suport afectiu més directe. I saps el que m’amoïna més de tot plegat?... El que m’amoïna més de tot plegat és la pèrdua d’atractiu que ens adjudiquen als amputats, malgrat que en alguns casos sabem perdre amb més elegància que molts guanyadors a l’hora d’administrar les victòries. Jo sóc una amputada, no una imputada ni una fracassada”.

Sàvia Elefthèria, que parlant del seu enamorat remata amb un discurs que compartiria la majoria dels ciutadans de casa nostra castigats amb duresa per la crisi: “L’agressivitat dels guanyadors gaudeix d’una àmplia acceptació social, però els perdedors formem avui un volum difícil d’emmascarar, ens convertim en protagonistes per la força del nombre i per les condicions injustes que ens han abocat a portar l’etiqueta estigmatitzada com si fos una culpa individual”. Amén.

La tercera conversa és amb l’economista Stavros, que de bones a primeres alerta que a Grècia s’hi esta fent “un banc de proves del qüestionament  de la democràcia”. “La llibertat i la democràcia sempre han estat un destorb per als oligarques” –diu Stavros, que parla del que sap i sap de què parla: d’economia, d’Alemanya, dels mitjans com el Bild Zeitung. I acaba dialogant amb Habermas per afirmar solemnement: “l’actual crisi no ha estat conseqüència de la democràcia, sinó de la manca de democràcia en la regulació del capitalisme”.

No us aixafaré el llibre amb més cites.

Ja us he dit que a mi Grècia m’agrada navegar-la en ferri, si pot ser a finals de l’estiu. Com aquell dia de setembre del 1994, o potser era del 1995, que navegàvem de Samos al Pireu. A cada port desembarcaven només sis o set persones i, en canvi, en pujaven més de cent. En aquesta època de l’any, les illes gregues comencen a tancar i els ferris s’omplen de famílies senceres que abandonen els pobles i tornen cap a Atenes després de passar l’estiu a casa dels avis. Per això recordo perfectament que érem a primers de setembre quan vam entrar al petit port d’Hágios Kérikos, la capital d’Icària. Com sempre, l’Anna i jo érem a popa intentant no perdre detall de la maniobra d’atracament.
Ens va agafar una enorme tristesa veient aquells avis que es quedaven sols al moll mentre els fills i els néts s’acomodaven al vaixell enmig d’una gran cridòria; tenien les cares endurides pel fred i la salabror i tenyien de negre el port, i quan el vaixell va començar a separar-se van deixar de dissimular les llàgrimes.
Un nen i una nena, que devien tenir vuit o deu anys, em van demanar que els fes lloc per repenjar-se a la barana. Darrere nostre vaig veure els seus pares, que s’instal·laven en dues d’aquelles cadires blanques, de plàstic. Un pis per sota, els mariners de popa van acabar de recollir corda i van pujar la comporta.
Al cap d’una bona estona em vaig adonar que la coberta del ferri s’havia buidat, però els meus veïns de barana seguien allà impertèrrits. Vam estar així un parell d’hores, mentre els penya-segats d’Icària anaven desfilant per davant nostre. Quan ja arribàvem a la punta de l’illa, vaig començar a parlar amb els pares, que també s’havien acostat a la barana.
Venien de recollir els nens, que havien passat tot l’estiu a casa dels avis, en un poblet penjat dalt del penya-segat, en aquesta banda de l’illa; ells només s’hi havien pogut quedar una setmana i aquell matí havien sortit gairebé de fosc, a les sis de la matinada. Ara ja eren prop de les tres de la tarda.
—Pel cantó dels penya-segats no hi ha carretera, però per l’altra banda l’illa és més plana i hi ha una pista de terra —m’anaven explicant quan ja érem quasi a la punta de l’illa i els dos petits s’havien tret un mirall de la butxaca i, encarant-lo al sol, jugaven i feien la rateta.— Del poble dels pares al port —van seguir explicant— hi ha més de tres hores, perquè la pista és horrorosa
De cop, els nens van començar a cridar excitats, i fins i tot els pares cridaven i gesticulaven: de dalt de tot de la muntanya, del que semblava un poblet de quatre o cinc cases, en sortia un reflex de llum que els responia. Els dos miralls, el del vaixell i el de la muntanya, van estar una bona estona parlant, abraçant-se. De matinada s'havien promès que s’acomiadarien quan el ferri passés davant del poble i ara, des de casa, els avis els deien adéu.
Aquest és El mirall de l’Acròpolis d’en Xavier Febrés, la suma de milers i milions de reflexes que es parlen cada dia fent la rateta, resumits en tres converses apassionades. Es el mirall que posa en contacte un nen de tornada a Atenes amb els seus orígens, amb els avis que es quedaran tot l’hivern en aquell poblet penjat com una Acròpolis damunt d’un penya-segat de l’illa d’Icària. Una Acròpolis on es miren els grecs d’avui abatuts per la crisi, que també és la nostra crisi, i hi veuen la seva història, que és la nostra història

Moltes gràcies Xavier per posar-nos el mirall al davant i obligar-nos a emmirallar-nos-hi. Gràcies i l’enhorabona!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada