En Xavier Febrés
sempre escriu dels llocs que m’agraden. De Roma, per exemple. Molts recordem i
rellegim aquell Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a
quatre mans amb en Rossend Domènech, en Pirro.
Escriu de França. De la Catalunya Nord. De Barcelona. De l’Empordà. I d’aquest
tros de costa que va de S’Alguer a Cala Estreta i que té el centre a la Platja
de Castell, la darrera platja verge de la Costa Brava, que a mi sempre m’ha
semblat el millor paisatge del món: un equilibri perfecte i improbable entre natura
i civilització.
En Xavier
escriu de tot allò que té una forta empremta mediterrània. Coneix aquest mar, les
terres que l’envolten i la seva gent. Els coneix i els sent seus. Per això ara
escriu aquest El mirall de l’Acròpolis,
que és un viatge sense concessions per la història i les convulsions de Grècia:
l’origen de tot i potser el final de moltes coses. Per això li ha sortit un
lament escrit des del respecte, però també des de la indignació.
A Grècia hi ha dues mil
quatre-centes quaranta illes, dues centes vint-i-set d’habitades. A mi m’agrada
viatjar-hi en els ferris de línia, sense pretensions, lents, amb aturada a cada
port del trajecte. M’agrada viatjar sempre a coberta, agafat a la barana,
mirant l’horitzó fins que un núvol enmig del mar delata la presència d’una
muntanya, que a la vegada anuncia la imminent arribada d’una illa. Les illes
s’enfoquen i es desenfoquen mentre el vaixell va avançant cap al seu destí. I
quan entres a port, les illes es fan gent i m’agrada descobrir les vides
darrere de cada cara.
Aquest és
també l’aproximació que practica en Xavier per acostar-nos a la crisi grega,
que és la nostra mateixa crisi, és a dir, la crisi de tots els pobles del sud
d’Europa. Enfocant i reenfocant a mesura que s’acosta a terra, en Xavier hi
descobreix les persones, les passions, les esperances i les frustracions.
Igual com
descobrim les illes des del ferri, en el relat d’en Xavier Grècia apareix de
cop, com un miratge. Desdibuixada sota d’un núvol que ens adverteix que en aquell
punt hi ha una muntanya i als seus peus els camps, els penya-segats, les
ciutats, els ports i sobretot els grecs, orgullosos però aclaparats pel pes de
la corrupció, el desgovern i el desordre. Aclaparats, en definitiva, per la
poca vergonya dels seus governants, de les seves elits, dels seus funcionaris,
dels seus creditors estrangers i dels seus esbirros.
Els que heu
llegit en Xavier Febrés sabeu que aquest home escriu molt bé. Té un talent
extraordinari per narrar. Un talent que no sempre hem sabut aprofitar en un món
periodístic i editorial com el de casa nostra, que sovint en va tan escàs. Un
autèntic error, sobretot ara que els lectors fidels reclamen més que mai
històries a fons, ben escrites i ben documentades. Aquest és, doncs, un llibre
molt ben escrit que combina talent, ofici, passió i sensibilitat.
El mirall de l’Acròpolis
transcriu tres converses en profunditat, d’aquelles que abans encara vèiem de
tant en tant en els diaris, sobretot als dominicals, però que ara que ens fan
més falta han desaparegut dels mitjans. Tres converses llargues i reposades:
amb l’Spyros, professor d’història; amb l’Eleftheria, periodista, i amb
l’Stavros, que ha treballat durant anys d’economista a Alemanya.
De la
primera em sembla que no cal que us en doni massa detalls. Tots entendreu de
seguida que un capvespre de conversa al Partenó, amb un professor d’història
culte i apassionat té tot el sentit del món per explicar els orígens, la
història i el rerefons de la Grècia actual. En Xavier i l’Spyros hi comencen parlant
d’Aristòtil, de Pèricles i sobretot de Sòcrates i acaben a Europa i l’euro, quan
les autoritats gregues van portar les seves martingales a l’extrem, amb el vistiplau
entusiasta de la Unió Europea, que va preferir aparentar que creia les mentides
governamentals gregues, assessorades per Goldman Sachs.
L’Spyros,
com molts a casa nostra, reclama reprendre els valors de l’esforç,
l’austeritat, l’honradesa i el civisme així com la igualtat d’oportunitats, la
justícia i la solidaritat. “Això no és possible –diu- sense un projecte polític
i un acord social creïble sobre fiscalitat, i distribució de la renda que es
pugui aplicar amb resultats visibles en un temps definit”.
La segona
conversa resulta en principi molt més heterodoxa, inesperada. L’Eleftheria ens
explica la seva crisi de parella, el seu trencament sentimental. En realitat,
una de les grans troballes del llibre. Són pàgines de reflexions que se suposa
que parlen d’amor i de les relacions, però que traspuen una força política molt
sorprenent. Per exemple: “la seducció acostuma ser una manipulació en interès
propi de cadascuna de les parts implicades. El perill depèn d’on es col·loquen
els límits de l’interès propi”.
O aquesta:
“hi ha forces de la naturalesa que es dediquen a teixir, a soldar peces, a
encaixar fragments desaparellats. D’altres tendeixen a trencar lligams, a fer
petar portes d’una revolada, a desfonar bases que crèiem fonamentades, com si
això fos una prova de llibertat”.
I encara aquesta altra: “Ara he perdut la feina i la
parella, m’han amputat l’ocupació del temps, els ingressos econòmics, la
col·locació social, la companyia més quotidiana i el suport afectiu més
directe. I saps el que m’amoïna més de tot plegat?... El que m’amoïna més de
tot plegat és la pèrdua d’atractiu que ens adjudiquen als amputats, malgrat que
en alguns casos sabem perdre amb més elegància que molts guanyadors a l’hora
d’administrar les victòries. Jo sóc una amputada, no una imputada ni una
fracassada”.
Sàvia
Elefthèria, que parlant del seu enamorat remata amb un discurs que compartiria
la majoria dels ciutadans de casa nostra castigats amb duresa per la crisi:
“L’agressivitat dels guanyadors gaudeix d’una àmplia acceptació social, però
els perdedors formem avui un volum difícil d’emmascarar, ens convertim en
protagonistes per la força del nombre i per les condicions injustes que ens han
abocat a portar l’etiqueta estigmatitzada com si fos una culpa individual”.
Amén.
La tercera
conversa és amb l’economista Stavros, que de bones a primeres alerta que a Grècia
s’hi esta fent “un banc de proves del qüestionament de la democràcia”. “La llibertat i la
democràcia sempre han estat un destorb per als oligarques” –diu Stavros, que
parla del que sap i sap de què parla: d’economia, d’Alemanya, dels mitjans com
el Bild Zeitung. I acaba dialogant
amb Habermas per afirmar solemnement: “l’actual crisi no ha estat conseqüència
de la democràcia, sinó de la manca de democràcia en la regulació del
capitalisme”.
No us
aixafaré el llibre amb més cites.
Ja us he
dit que a mi Grècia m’agrada navegar-la en ferri, si pot ser a finals de
l’estiu. Com aquell dia de setembre del 1994, o potser era
del 1995, que navegàvem de Samos al Pireu. A cada port desembarcaven només sis
o set persones i, en canvi, en pujaven més de cent. En aquesta època de l’any,
les illes gregues comencen a tancar i els ferris s’omplen de famílies senceres
que abandonen els pobles i tornen cap a Atenes després de passar l’estiu a casa
dels avis. Per això recordo perfectament que érem a primers de setembre quan
vam entrar al petit port d’Hágios Kérikos, la capital d’Icària. Com sempre,
l’Anna i jo érem a popa intentant no perdre detall de la maniobra d’atracament.
Ens va agafar una enorme tristesa veient aquells
avis que es quedaven sols al moll mentre els fills i els néts s’acomodaven al
vaixell enmig d’una gran cridòria; tenien les cares endurides pel fred i la
salabror i tenyien de negre el port, i quan el vaixell va començar a separar-se
van deixar de dissimular les llàgrimes.
Un nen i una nena, que devien tenir vuit o deu
anys, em van demanar que els fes lloc per repenjar-se a la barana. Darrere
nostre vaig veure els seus pares, que s’instal·laven en dues d’aquelles cadires
blanques, de plàstic. Un pis per sota, els mariners de popa van acabar de
recollir corda i van pujar la comporta.
Al cap d’una bona estona em vaig adonar que la
coberta del ferri s’havia buidat, però els meus veïns de barana seguien allà
impertèrrits. Vam estar així un parell d’hores, mentre els penya-segats
d’Icària anaven desfilant per davant nostre. Quan ja arribàvem a la punta de
l’illa, vaig començar a parlar amb els pares, que també s’havien acostat a la
barana.
Venien de recollir els nens, que havien passat tot
l’estiu a casa dels avis, en un poblet penjat dalt del penya-segat, en aquesta
banda de l’illa; ells només s’hi havien pogut quedar una setmana i aquell matí
havien sortit gairebé de fosc, a les sis de la matinada. Ara ja eren prop de
les tres de la tarda.
—Pel cantó dels penya-segats no hi ha carretera,
però per l’altra banda l’illa és més plana i hi ha una pista de terra —m’anaven
explicant quan ja érem quasi a la punta de l’illa i els dos petits s’havien
tret un mirall de la butxaca i, encarant-lo al sol, jugaven i feien la rateta.— Del poble dels pares al
port —van seguir explicant— hi ha més de tres hores, perquè la pista és
horrorosa
De cop, els nens van començar a cridar excitats, i
fins i tot els pares cridaven i gesticulaven: de dalt de tot de la muntanya,
del que semblava un poblet de quatre o cinc cases, en sortia un reflex de llum
que els responia. Els dos miralls, el del vaixell i el de la muntanya, van
estar una bona estona parlant, abraçant-se. De matinada s'havien promès que
s’acomiadarien quan el ferri passés davant del poble i ara, des de casa, els
avis els deien adéu.
Aquest és El
mirall de l’Acròpolis d’en Xavier Febrés, la suma de milers i milions de
reflexes que es parlen cada dia fent la rateta, resumits en tres converses
apassionades. Es el mirall que posa en contacte un nen de tornada a Atenes amb
els seus orígens, amb els avis que es quedaran tot l’hivern en aquell poblet
penjat com una Acròpolis damunt d’un penya-segat de l’illa d’Icària. Una
Acròpolis on es miren els grecs d’avui abatuts per la crisi, que també és la
nostra crisi, i hi veuen la seva història, que és la nostra història
Moltes gràcies Xavier per posar-nos el
mirall al davant i obligar-nos a emmirallar-nos-hi. Gràcies i l’enhorabona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada