Voliana edicions publica el segon recull de poesia, Temp(teig)s de Lali Ribera
Pròleg:
Oriol Izquierdo
ISBN:
9788494287602
Pàgines:
95
PVP:
12 e
Voliana
edicions
Escriu Oriol Izquierdo al pròleg:
“la doble
lectura que provoca el títol, que és alhora Temps i Tempteigs. Com hem de llegir aquesta dualitat imposada per la
incrustació dels parèntesis, que tant pot ser que extregui una paraula de l’altra com
que inclogui la segona en la primera? Potser el temps que tenim no és altra
cosa que un tempteig? Potser la vida no és sinó una
provatura, un assaig sense segona oportunitat? Per aquests camins em porta la
tensió que creen les dues paraules en una, i tinc la impressió que m’hi trobo
l’autora, més si escolto el darrer dels agraïments amb què tanca el
llibre.
El recurs als parèntesis per
multiplicar els sentits es repeteix en el títol d’alguns
altres poemes: “(Con)fusió”, “A
(des)temps”, “(Re)naixement, “(In)certeses”, “(Re)conducció”, “(Re)signació”… El
lector curiós jugarà, sens dubte, a explorar l’espai d’interpretació que obre
prescindir o recuperar cadascun d’aquests prefixos. Hi ha gaire distància
entre la fusió i la
confusió? Arribem
mai a temps o
sempre acabes trobant-te a destemps? Hi ha cap naixement que no sigui en alguna mesura també un renaixement? Potser hi ha cap certesa que no ens aboqui a moltes incerteses? Qui signa no es resigna al capdavall?
L’exercici de
localitzar l’ús del recurs als parèntesis m’ha dut a
fer-ne un altre d’imprevist: entreveure el discurs que es desprèn, segurament
d’una manera no ben bé intencionada, de
la simple seqüència de títols. En copio alguns: “Clarobscur”, “Contumàcia”, “Obstacle”, “Esclavitud”, “Covardia”, “Via fora”, “Naftalina”, “Lentitud”, “Pedregar”, “Jet lag”, “Engany”… Gairebé tots
duen, més o menys implícita, una càrrega semàntica més aviat fosca
que optimista. Sense estridències, però. La majoria són substantius sols:
aïllats, sense adjectiu ni tan sols un article que els
acompanyi, i deu ser per això que tenen un aire fins a cert punt distant, d’una
relativa serenitat. Aquest, em sembla, és el to general del
llibre: una serenitat no gens impostada davant de l’immens clarobscur
que és la vida viscuda dia a dia, sense temps de gaire més que d’algun
tempteig…
M’ha cridat l’atenció, entre l’ordenació aparentment
casual dels poemes, descobrir un cicle de l’any, ni que fos una
mica alterat. Al poema “A (des)temps” llegim que “el gener és
primavera”, i després el segueixen febrer i març. “Cicle”, ple de
roses i roselles, substitueix l’abril. I, allunyant l’estiu,
els quatre mesos que transcorren entre maig i octubre duen els títols “Amorfia”, “Tardor” (a l’espai que
correspondria al mes de juliol), “Mare” i “Flor de
poma”. Després de l’octubre ja arriba Nadal.
L’autora podria
interrompre’m dient que res de tot això no és
rellevant. Hi tindria tot el dret, com el tinc jo de continuar per aquest camí. Perquè el
lector no pot sinó llegir, i llegir és interpretar els
signes que hi ha en, entre i rere les paraules. A Temp(teig)s, ja ho he dit però potser no s’ha entès, els
signes parlen de la vida que ens passa per sobre, de mes en mes, d’estació en
estació, d’any en any. I, alhora, de la capacitat que tenim –que hem
de voler tenir– de viure cada instant com si fos etern. Perquè som
alhora “els pins | tossudament arrelats | i les roselles efímeres”.
Volia dir alguna cosa més de les
imatges que se’ns claven com un estímul que salta de
vers en vers: "sóc peix de
llauna | fora de l'aigua, | ànima
rovellada". De vegades contenen un esbós de
paradoxa ("avanço enrere"),
de vegades tenen un aire
surrealitzant (com al poema "Intromissió"). Ja a “Clarobscur”, el poema que obre el llibre, ens n’assalta
una que, si més no per aquest motiu, pot ser vista com una declaració de
principi, gairebé una poètica:
“Per combatre la treva | he baixat al terrat de mi mateixa”, diu. I
prossegueix una relació d’antítesis: el nord que és el sud, el
brunzit de silenci, els mots pregons encimbellats, la foscor diàfana… Aquestes
contraposicions, després, recorren d’alguna manera tot el llibre en el que m’ha
semblat el seu tema central: aquest temps de tempteig, l’únic, és al
capdavall una experiència de solitud. I no la pal·lia l’amistat
ni l’amor, la companyia que, tanmateix, hem de buscar i busquem “desesperadament
contents”. I que trobem.
No la pal·lia? Jo
crec, amb Lali Ribera, que sí. Que, ni que de vegades pugui no semblar-ho, s’ho val, buscar
la companyia i trobar-la, per no cessar en “l’exercici
estèril | de sobreviure altra vegada”. I deu ser per això, ves,
que fins i tot, malgrat tot, “el sol ens enveja”…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada