Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 1 de setembre de 2014

Temp(teig)s de Lali Ribera




 Voliana edicions publica el segon recull de poesia,  Temp(teig)s de Lali Ribera
Pròleg: Oriol Izquierdo
ISBN: 9788494287602
Pàgines: 95
PVP: 12 e
Voliana edicions

 Escriu Oriol Izquierdo al pròleg:


la doble lectura que provoca el títol, que és alhora Temps i Tempteigs. Com hem de llegir aquesta dualitat imposada per la incrustació dels parèntesis, que tant pot ser que extregui una paraula de laltra com que inclogui la segona en la primera? Potser el temps que tenim no és altra cosa que un tempteig? Potser la vida no és sinó una provatura, un assaig sense segona oportunitat? Per aquests camins em porta la tensió que creen les dues paraules en una, i tinc la impressió que mhi trobo lautora, més si escolto el darrer dels agraïments amb què tanca el llibre.
El recurs als parèntesis per multiplicar els sentits es repeteix en el títol dalguns altres poemes: (Con)fusió”, A (des)temps, (Re)naixement, (In)certeses, (Re)conducció”, (Re)signació”… El lector curiós jugarà, sens dubte, a explorar lespai dinterpretació que obre prescindir o recuperar cadascun daquests prefixos. Hi ha gaire distància entre la fusió i la confusió? Arribem mai a temps o sempre acabes trobant-te a destemps? Hi ha cap naixement que no sigui en alguna mesura també un renaixement? Potser hi ha cap certesa que no ens aboqui a moltes incerteses? Qui signa no es resigna al capdavall?
Lexercici de localitzar l’ús del recurs als parèntesis mha dut a fer-ne un altre dimprevist: entreveure el discurs que es desprèn, segurament duna manera no ben bé intencionada, de la simple seqüència de títols. En copio alguns: Clarobscur, Contumàcia, Obstacle, Esclavitud, Covardia, Via fora, Naftalina, Lentitud, Pedregar, Jet lag, Engany”… Gairebé tots duen, més o menys implícita, una càrrega semàntica més aviat fosca que optimista. Sense estridències, però. La majoria són substantius sols: aïllats, sense adjectiu ni tan sols un article que els acompanyi, i deu ser per això que tenen un aire fins a cert punt distant, duna relativa serenitat. Aquest, em sembla, és el to general del llibre: una serenitat no gens impostada davant de limmens clarobscur que és la vida viscuda dia a dia, sense temps de gaire més que dalgun tempteig
Mha cridat latenció, entre lordenació aparentment casual dels poemes, descobrir un cicle de lany, ni que fos una mica alterat. Al poema A (des)temps llegim que el gener és primavera, i després el segueixen febrer i març. Cicle, ple de roses i roselles, substitueix labril. I, allunyant lestiu, els quatre mesos que transcorren entre maig i octubre duen els títols Amorfia, Tardor (a lespai que correspondria al mes de juliol), Mare i Flor de poma. Després de loctubre ja arriba Nadal.
Lautora podria interromprem dient que res de tot això no és rellevant. Hi tindria tot el dret, com el tinc jo de continuar per aquest camí. Perquè el lector no pot sinó llegir, i llegir és interpretar els signes que hi ha en, entre i rere les paraules. A Temp(teig)s, ja ho he dit però potser no sha entès, els signes parlen de la vida que ens passa per sobre, de mes en mes, destació en estació, dany en any. I, alhora, de la capacitat que tenim que hem de voler tenir de viure cada instant com si fos etern. Perquè som alhora els pins | tossudament arrelats | i les roselles efímeres.
Volia dir alguna cosa més de les imatges que sens claven com un estímul que salta de vers en vers: "sóc peix de llauna | fora de l'aigua, | ànima rovellada". De vegades contenen un esbós de paradoxa ("avanço enrere"), de vegades tenen un aire surrealitzant (com al poema "Intromissió"). Ja a Clarobscur, el poema que obre el llibre, ens nassalta una que, si més no per aquest motiu, pot ser vista com una declaració de principi, gairebé una poètica:
Per combatre la treva | he baixat al terrat de mi mateixa, diu. I prossegueix una relació dantítesis: el nord que és el sud, el brunzit de silenci, els mots pregons encimbellats, la foscor diàfana Aquestes contraposicions, després, recorren dalguna manera tot el llibre en el que mha semblat el seu tema central: aquest temps de tempteig, l’únic, és al capdavall una experiència de solitud. I no la pal·lia lamistat ni lamor, la companyia que, tanmateix, hem de buscar i busquem desesperadament contents. I que trobem.
No la pal·lia? Jo crec, amb Lali Ribera, que sí. Que, ni que de vegades pugui no semblar-ho, sho val, buscar la companyia i trobar-la, per no cessar en lexercici estèril | de sobreviure altra vegada. I deu ser per això, ves, que fins i tot, malgrat tot, el sol ens enveja”…

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada