L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol
Juan Carlos Moreno Cabrera
Voliana Edicions, 2014
L’imperialisme s’ha fonamentat
sempre en la creença que la pròpia nació té unes característiques intrínseques
que la fan superior. Aquesta superioritat s’ha expressat en forma de dominació
política i militar i ha anat acompanyada de la imposició de la llengua de la
metròpoli. Amb el pas dels segles, l’esfondrament de les estructures imperials
i la globalització han configurat un nou ordre mundial en què la dominació
militar ha anat sent substituïda per la dominació econòmica. I això ha estat
possible, en gran part, gràcies al paper dominant que encara tenen les llengües
imperials en les antigues colònies, un paper que els atorga el fet de ser, a
parer de l’imperialisme lingüístic, llengües superiors.
Juan Carlos Moreno Cabrera,
catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de
publicar L’imperi de la llengua comuna,
un llibre que desgrana el discurs de la glotofàgia en què es basa la política
lingüística espanyola, dins i fora de les seves fronteres actuals. Moreno
explica els elements fonamentals d’aquesta ideologia: l’espanyol és
intrínsecament millor que les altres llengües de l’Estat espanyol o de Sud-amèrica;
és una de les més homogènies que hi ha; és l’única que entenen totes les
persones d’aquests territoris, de manera que usar-ne una altra comporta divisió
i endarreriment, i té un abast internacional que fa que invertir-hi generi
beneficis econòmics, mentre que fer-ho en qualsevol altra no aporta res de bo.
A partir d’aquestes premisses,
l’autor divideix el llibre en capítols dedicats als dominis filològic, polític,
històric, ètnic, educatiu i econòmic de la llengua. Val a dir que és
especialment remarcable l’habilitat de l’autor a l’hora de demostrar les
contradiccions internes de l’espanyolisme lingüístic. Sense anar gaire lluny,
aquesta ideologia nega l’existència d’un Estat espanyol multilingüe, amb els
mateixos drets per a totes les llengües que s’hi parlen, ans situa l’espanyol
com a única llengua comuna i preferent, deixant per a les altres un paper
subordinat, fins i tot en les pròpies comunitats
bilingües. Segons l’espanyolisme, cedir aquesta preferència lingüística a
les llengües autonòmiques comportaria,
no només uns costos econòmics innecessaris, sinó també l’enfrontament entre
persones i el trencament de la nació
espanyola. Tanmateix, quan aquesta mateixa ideologia es planteja el paper
de l’espanyol a la Unió Europea o al món, tot canvia. Atès el rol predominant
de l’anglès, aleshores exigeix amb contundència l’adopció de polítiques basades
en el multilingüisme –sempre i quan
incloguin l’espanyol, no cal dir-ho. Ni els costos econòmics ni les
possibles divisions que aquest multilingüisme pugui generar tenen, llavors, cap
mena d’importància.
Aquest exemple i molts altres que
l’autor exposa brillantment evidencien l’essència nacionalista del discurs
panhispànic, una essència que els propis promotors del discurs neguen però que,
en canvi, fan servir per desqualificar les polítiques de normalització
lingüística dutes a terme en els territoris de l’Estat espanyol amb llengua
pròpia. El nacionalisme banal de Michael Billig traslladat al terreny
lingüístic. O la ciència –en aquest cas, la lingüística– al servei d’uns
interessos polítics. Prenent les paraules de Moreno al final del llibre, “és una manipulació utilitzar termes i
conceptes de la ciència del llenguatge per apuntalar i justificar mites,
prejudicis i idelogies”. Cal denunciar-ho. I ell ho fa.
David Vila i Ros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada