Temp(teig)s de Lali Ribera es presenta a No llegiu

El 31 de maig  de 2015 s'ha presentat el poemari Temp(teig)s a la llibreria No llegiu de Barcelona. La cantant Beth Rodergas ha interpretat algun dels poemes del llibre de Lali Ribera.

Jordi Roig ha parlat del llibre i ens ha dit:

A vegades, a la vida, hi ha situacions que no hauries de viure, situacions que no et són pròpies, situacions que et van balderes, situacions errònies. I aquesta potser n’és una. El fet que jo presenti el poemari de la Lali; em sento petit, sense paraules, ni temps ni espai ni mans ni boca, perquè és un llibre que es presenta sol, és un llibre que ha sorgit de dins, un llibre sincer, un llibre ple de punxes, d’esbarzers i de sentiments. Sentiments que no hauria d’haver viscut, que no li haurien de ser propis, que li anaven balders, sentiments erronis.

Tempteigs. Tempteigs. Què ens vol dir amb aquesta paraula? D’entrada vaig al diccionari i li pregunto. Temptejar: «Fer indagacions o exploracions, fer provatures, abans d'emprendre l'execució d'una cosa». Està bé. Em convenç. Però aquesta paraula en conté una altra, com si estigués amagada entre dos parèntesis, com arraulida als braços d’una mare. M’imagino els braços del parèntesi acaronant el temps, engendrant el temps, demanant més temps al temps, reclamant-li una altra oportunitat, mil oportunitats més.

Diu la Lali:

Ja vindrà el temps

de les pomes groguenques.

I més endavant:

Estenc les hores.

M’esfilagarso.

Tempteigs. O sigui que ens trobem un títol que d’entrada en són dos, o tres, o les combinacions que vulguem. Aquest recurs de prenyar paraules amb altres paraules entre parèntesis es fa palès en tot el poemari. Trobem molts títols amb aquest efecte visual o defecte com vulgueu. D’entrada pot semblar que no sap què diu, que no s’ha decidit entre quina de les dues paraules triar, que gaudeix fent-nos patir amb aquest joc, que li agrada fer aquestes filigranes amb els símbols del teclat, però jo crec que no és cap d’aquestes coses o sí, potser ho són totes a la vegada. Però jo penso que ho fa servir per dir més amb menys. Per què escriure dues paraules quan amb una dins de l’altra ja fas el fet? Embolicar una paraula amb una altra fa que el significat es multipliqui per dos o per quatre. És un recurs fantàstic per desconcertar el lector d’entrada i per seguidament fer-lo concentrar en el poema que vindrà després.

Per què aquest poemari i per què ara aquest poemari?

Ni delicadament ni fràgil,

són els meus peus clavats

al teu viure.

Aquí hi ha una resposta. Bé, tot el poemari és una resposta o cent respostes a una pregunta. Quina és la pregunta? Jo l’he trobada en aquests versos:

Els amors van i vénen.

Per què, doncs,

ens hi va la vida?

I aquí apareix la vida. La musa dels poetes; la vida i la seva companya, la mort, de bracet. A vegades penso que gaudim de poder parlar de la mort, sobretot quan més mal ens fa. Un pèl masoquistes sí que som els poetes, no ho puc negar.

Tornem a la vida i a la mort. Al dia i a la nit. Al fred i a la calor. A la dreta i a l’esquerra. Si no hi hagués vida hi hauria mort? Si no hi hagués dreta hi hauria esquerra? Si no hi hagués dia hi hauria nit? Si el cel fos arrugat hi hauria estrelles? Potser no, perquè ella diu: Tinc totes les estrelles / al cel de la butxaca. I totes em riuen / al firmament de l’absència. La conseqüència d’algunes coses dóna valor a unes altres. Crec que aquest poemari juga molt amb tot això, amb les conseqüències, amb els fets que provoquen altres fets; és una cadena. Trobo que m’agrada aquesta paraula: cadena. No pot ser que els poemes de la Lali siguin una cadena? Jo he provat de llegir-los com si uns depenguessin dels altres, com si uns sense els altres no fossin res. I funciona. El fet de ser poemes curts, directes, sense escarafalls, ajuda a la lectura seguida i pots anar encadenant poema rere poema. Però una cadena també és unir coses entre elles, fins i tot encadenar és esclavitzar. Quan ets esclau del destí, d’un destí que no t’agrada, d’un destí que odies només tens una opció, fer-te fort i deslligar-te de les cadenes.

El poemari consta de 81 poemes. Com ja he dit abans, són poemes curts i directes. És l’estil de la Lali. És l’estil d’una bona poeta. Un títol breu i quatre versos que pengen del títol. La rodona perfecta. No hi sobra res. És ella. A l’anterior poemari també passava el mateix. És fidel a l’estil i és fidel als seus sentiments i sobretot és fidel a la poesia i als seus lectors.

Després d’Enyors i tornes semblava que ja ho havia dit tot, això sol passar un cop publicat el primer llibre, però a la Lali li queden moltes coses per dir. I fa enveja. Poques vegades he pensat: «ostres, quina malícia, això ho hauria d’haver escrit jo!» Només em passa amb els poemes de la Lali i dos o tres més.

Quines paraules ha fet servir per tractar el patiment, per curar el patiment? Una altra pregunta. M’adono que no paro de fer-me preguntes. Un altre tic dels poetes. Doncs la Lali en sap, d’escriure, és una poeta de cap a peus, viu com una poeta, estima i s’ofega com una poeta, mira com una poeta, pregunta com una poeta. I els seus poemes són pinzellades d’ella i del que li preocupa:

Inspiro els teus potsers

com si fossin un sí,

i així reposo una mica de mi

i, sobretot, de tu.

És sincera. Reposo de tu. No hi ha res més bonic en un poema que la sinceritat. Els que escriuen per fer-se veure, per sortir a la tele o als diaris, els que s’omplen la boca de discursos farcits d’apologia del vers, ja poden anar fent les maletes. Conec molts poetes i els que més admiro són els sincers, els que no amaguen, els que escriuen des de les ferides, els que no es miren al mirall dels altres sinó en el seu. I només retornen a al gent la imatge del que volen que siguin. Tot fals.

La Lali fa esborronar. Pocs poetes dels anomenats de la nova formada de la poesia catalana m’han fet posar la pell de gallina, m’han fet desviar la mirada del poema, m’han esberlat una llàgrima abans de formar-se. Diu:

Tant tu com jo vam mossegar

les dues últimes olives.

Com es pot explicar millor l’amor d’una mare, el patiment d’un fill, l’última oportunitat. I el pinyol negre d’una oliva negra que es regira entre ells dos.

Se m’acaben els arguments per parlar de Tempteigs. I això no és culpa de l’autora més aviat és la poca traça del presentador. Ja sé que molts teniu el llibre i que segur que l’heu llegit, no passa res si el torneu a tastar, no es gasta ni es fa malbé, només millora, i els que no l’hàgiu llegit espero que us n’hagi fet agafar ganes.

La Lali i jo ens coneixem de fa molt temps. N’hem passat de tots colors. I hem compartit tragos d’alegria i postres d’angoixa. Abraçades de plastilina i mirades de consol. Tardes de malestar i nits de formigó. Per això, i espero que em permeteu, li vull regalar un poema meu amb tota la intenció del món:

TREVA

He arribat a la conclusió

que és millor tenir les portes obertes.

I no ho entenc,

tothora he procurat guardar el fusell

amb pany i clau

i estalviar-me explicacions.

Tanmateix, crec

que tu, això, ja ho sabies.

Vull aprofitar per felicitar l’editor de Voliana Edicions perquè crec que fa una feina excel·lent, silenciosa, de formigueta per fer arribar la poesia dels bons poetes a tot arreu on es mereix que arribi, amb atreviment i fugint de convencionalismes establerts.

I també a la Lali, per aquesta sorpresa de poemari. Per aquesta bellesa de poemari. Per aquesta oportunitat de fer-nos còmplices dels seus tremolors i dies en blanc. Dels seus dubtes i malsons. De la ressaca al cor i al mar. De la seva fragilitat a les nits d’insomni. De com ha heretat l’herència atribolada d’un fill. De com tempteja la covardia i la valentia amb paraules esmolades. Podria continuar perquè el llibre és ple de finestres per mirar de fora a dins o de dins a fora i d’alguna porta, és ple d’escletxes i d’algun forat del pany, és tot el que ha de tenir un molt bon llibre de poesia. Us el recomano.

I acabo amb paraules de l’autora:

Callaré altra vegada

per no ferir-te.

Si em tornen les paraules

t’aviso de seguida.

Gràcies, Lali, i enhorabona.

Glopades de riu de Gemma Pellissa

Tenim el plaer de presentar-vos Glopades de riu, un conjunt de glopades de riu Ebre que ens regala Gemma Pellissa Prades. L'autora ens diu sobre el seu llibre:

Glopades de riu és un recull de contes que transcorren en un poble marcat pel pas del riu. L’Ebre és un dels protagonistes del llibre, que no es deixa qualificar com a mer escenari de les històries, sinó que esdevé còmplice o botxí dels personatges. Amb aquesta obra he volgut crear un univers tancat, caracteritzat tant pels elements de la naturalesa, que ja situen els lectors en un àmbit rural a les Terres de l’Ebre, com pels trets lingüístics del text. De fet, el paisatge és un dels fils conductors del recull. Així, tot i que els relats es presten a ser llegits independentment l’un de l’altre, hi ha ressons, símbols, lligams clars entre ells que fan que en alguns casos es pugui reconstruir la vida dels personatges a partir de les instantànies que ens en mostren diferents contes. Per exemple, “Palometa de riu”, “El campanar” i “L’ofrena” es poden interpretar com a tres actes d’una mateixa història, des de la pròpia gènesi —de la narració i de la protagonista—, amb la premonició o la revelació final de la mare (acte 1), a través de la tragèdia (acte 2), fins a la redempció (acte 3). Aquests contes segueixen, un cop més, el curs del riu, que ofega i purga. En altres ocasions, les connexions entre les narracions són menys evidents, però les vaig concebre com a suma, com ocorre a “Ginestes” i “Violetes” —havien de tenir una tercera part anomenada “Roselles”, que se’m va resistir—. Mitjançant un relat coral, volia caracteritzar un poble amb una personalitat pròpia, que tenia com a referent Macondo, Combray, Mequinensa. 

Malgrat el realisme que es desprèn de Glopades de riu, no volia oblidar tampoc el component fantàstic de relats com “Ondina” o “Muntanyes”, que no es basen en una llegenda concreta, però que formen part de tradicions nostrades com la de les dones d’aigua. De la mateixa manera, hi ha un joc d’intertextualitat tant amb la literatura clàssica (l’Ovidi de les Metamorfosis) com amb la catalana (Mercè Rodoreda).

            És un llibre que he escrit des de la distància. No pretén ser un retrat fidel d’un poble —no obstant els referents geogràfics—; més aviat correspon a una mirada interior, que arrela en les associacions que estableixo amb una etapa concreta, la infantesa. Cerco de desmitificar-la; potser aconsegueixo l’efecte contrari. Des que vaig comentar que Voliana publicaria el meu primer llibre, els amics, sobretot els estrangers, m’han preguntat pel títol. No l’he sabut traduir, l’he hagut de descriure, però penso que expressa què és per a mi aquest llibre, que brolla, conte rere conte, de les entranyes. No espereu trobar-hi una lectura amable, en el sentit que tracta de temes trasbalsadors; universals (solitud, diferència, culpa, molta culpa, pèrdua) i també actuals (immigració, assetjament escolar, trastorns alimentaris). La tensió que desprèn és palpable i m’agradaria pensar que deixarà una empremta al lector, que es veurà embolcallat pel lirisme dels contes i que veurà representades les diferents etapes de la vida al llarg de l’obra, amb un pes més rellevant de la infància, que és el moment existencial que em permetia escriure més fàcilment des de la distància que esmentava més amunt. Això és Glopades de riu per a mi, però friso perquè s’enriqueixi amb les vostres lectures. 

Voliana publica un inèdit teatral de Pere Calders...

Voliana publica Taula rodona de Pere Calders i La joia de ser catalans de Víctor Alexandre, dos textos, dos autors, però una mateixa obra teatral que ja ha estat representada en diverses ocasions.

Aquí reproduïm el que en diuen David Vila i el mateix Víctor Alexandre

"... Amb Taula rodona descobrim el Calders dramaturg. I el descobrim literalment, perquè el text, inacabat, i que hauria estat la seva primera incursió en el teatre, va ser descoberta entre els papers de l’autor. I si bé és cert que el text ens ofereix una nova perspectiva sobre l’univers caldersià, no és pas menys ver que, en el fons, hi retrobem el Calders de sempre, l’observador atent de la realitat que l’envolta, incisiu, amb aquella mirada múrria que ens ofereix a través de les paraules dels seus personatges. A l’entorn d’aquesta taula rodona, d’aquest debat sobre El crac imminent de la civilització occidental, Calders ens presenta un seguit de personatges –o potser hauríem de dir persones, ja que la vareta màgica de l’autor ens els fa reals, tangibles– que ens ofereixen el seu punt de vista sobre una societat canviant, en evolució constant, i que sovint no som capaços d’entendre...

Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, la part de l’obra escrita per Víctor Alexandre, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià: Calders deixa de ser l’autor i es converteix, via telefònica, en un dels personatges de l’obra. Cedint l’autoria del text a Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure’s del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden a l’ensems la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l’espectador i esdevenen un retrat satíric del país. Som un país que ha rebut els embats genocides dels dos grans Estats veïns i que els ha resistit però que, paradoxalment, no acaba de trobar la manera de desempallegar-se’n i esdevenir, així, un país normal. I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l’animadversió, se’ns fan entrenyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure’s dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d’afrontar-los".

 David Vila i Ros. Sabadell, abril de 2015

"... Amb relació a l’obra, he de puntualitzar que en realitat estem parlant de dues obres. Una és Taula rodona, de Calders, i l’altra La joia de ser catalans, d’un servidor. Aquesta és la raó per la qual aquí es presenten separadament. La meva, però, no existiria sense la primera, ja que, com he explicat, va ser a partir del plantejament inicial de Calders i dels personatges que ell va escollir, que vaig començar a treballar. I com que, dissortadament, no sabrem mai quin era el seu propòsit, he optat per respectar la identitat i la professió de tots ells i també l’època en què transcorre l’acció, que és la dels anys setanta del segle XX. L’única llicència que m’he permès ha estat fusionar en un de sol els dos empleats de l’ateneu i la mestra de dansa. Ho he fet perquè onze intèrprets en escena són prohibitius avui dia per a qualsevol companyia professional per raons econòmiques –ultrapassar-ne els cinc o sis comporta una càrrega que no existia antigament– i això en dificultaria la representació. La xifra de nou personatges continua essent alta, però és un xic més assequible. Val a dir, però, que aquesta fusió me l’ha permès el fet que tant un dels empleats de l’ateneu com la mestra de dansa tenien una presència del tot fugaç en el text de Calders, altrament no hagués estat possible. Amb tot, les poquíssimes paraules que deien les he volgut mantenir traspassant-les al personatge d’en Fontanals. D’aquesta manera conservem la integritat del text, evitem que les companyies hagin de fer la reducció pel seu compte i en facilitem la representació.

D’altra banda, tot i que les dues obres estan molt ben delimitades en aquestes pàgines, l’encadellat és absolut i on acaba una comença l’altra. Em refereixo al fet que la darrera rèplica de Taula rodona, en què en Soldevila parla de presentar una ponència a la Convenció Internacional de Berlín, enllaça amb les primeres paraules de La joia de ser catalans, que és el moment que en Soldevila rep la trucada de Pere Calders. Finalment, amb relació als noms dels personatges, Calders només en va posar dos: Soldevila i Vinyals. La resta es definien per la seva professió: metge, pintora, escriptora, empleat... Jo, a La joia de ser catalans, els he conservat i n’he afegit alguns. En Vinyals, l’economista, passa a dir-se Josep Antoni Vinyals i Comajoncosa; el metge és el doctor Fortet; el capellà, mossèn Faristol; l’empleat de l’ateneu, Fontanals; i la poetessa, Maria dels Àngels Englantina.

Pel que fa al contingut de La joia de ser catalans, he optat per conservar l’estructura pròpia del que seria un determinat teatre català de la primera meitat del segle passat, que és l’estructura que penso que volia transmetre el text de Calders, i fer un divertiment satíric, un xic surrealista, sobre la personalitat dels catalans, amb alguns elements del teatre de l’absurd, cosa que significa que les lleis de la lògica no existeixen i que tot es torna caricaturesc, incongruent i còmic. Darrere l’humor, però, s’amaga una mirada crítica de la manera catalana de ser i de l’eterna desunió dels catalans. La inconstància, l’individualisme, la divagació, el desànim, la tendència a agafar el rave per les fulles, a magnificar banalitats, a posar-nos pals a les rodes o a marcar distàncies per raons de matís –tot i que sense que mai arribi a pujar la sang al cap– són elements força definitoris del tarannà català. Ben sovint, a més, les hores que dediquem a discutir no es tradueixen en fets concrets. Sempre, sempre, sempre hi apareixen interferències de tota mena que emboliquen la troca. Això sí, ens queda Albert Camus i el seu convenciment que la humanitat és absurda. En aquest cas, els catalans devem ser profundament humans, atès que som obstinadament absurds.

L’escena en què tots els ponents s’aixequen i un d’ells suggereix d’anar a fer un mos, també respon a aquest tarannà. Amb el seu desenvolupament, he volgut mostrar fins a quin punt en una situació tan trivial com aquesta es fa palesa la nostra dificultat per posar-nos d’acord i prendre una decisió. Penso, tanmateix, en descàrrec d’aquest capteniment, que tot plegat respon a la lògica dels tres segles de captivitat de Catalunya. Seria un miracle que un poble que ha romàs captiu i emmanillat durant tres-cents anys presentés uns trets caracterològics propers a l’autoconfiança, a l’assertivitat, a la constància, a la concreció i a l’esperit de comandament. I més encara, si tenim en compte que el segrestador ha concentrat totes les seves energies a afeblir-lo i a esborrar-li la consciència de la seva identitat. Amb tot, n’hi ha prou de veure l’actual i vigorós despertar de la nostra consciència col·lectiva per concloure que el segrestador ha fracassat espectacularment. No se’n pot dir una altra cosa, de la seva incapacitat per reeixir en aquest objectiu malgrat haver gaudit d’un poder de més de cent mil dies. Ara, per tant, només resta saber quant de temps trigarem a deixar de sentir-nos identificats amb els personatges i les situacions de Taula rodona i de La joia de ser catalans. Mentrestant, però, anem al teatre, gaudim d’aquestes obres i practiquem el saludable exercici de riure’ns de nosaltres mateixos"

                                                                                                           Víctor Alexandre

L'ombra de les formigues d'Eva Arnal

Ja podeu trobar a les llibreries L'ombra de les formigues, òpera prima d'Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977), un recull de trenta-nou relats.

A la ciutat, un munt de taques petites i llunyanes transiten soles fent el seu camí. Però si ens hi atansem i observem allò que passa, a través de la lupa descobrim que cadascuna d'aquestes taques insignificants és un microcosmos en sí mateix, i que cadascuna d'aquestes ànimes petites té els seus dubtes, els seus somnis i també projecten la seva pròpia ombra.

L'ombra de les formigues ens parla de persones que lluiten. Són quaranta relats que reivindiquen les petites lluites diàries. Perquè, al capdavall, tots estem sols davant la vida i l'únic que ens acompanya és el nostre propi batec.

Diu Isidre Grau en el pròleg:

FORMIGUES QUE PESSIGUEN

Dir que l’Eva Arnal i els seus contes respiren personalitat pròpia és una obvietat per a tots els que la coneixem, tal com ho serà per als lectors quan surtin de les històries d’aquest recull. No sóc partidari de repetir coses sabudes, però no se m’acut una millor manera d’aproximar-me a “L’ombra de les formigues”, una llarga col·lecció d’enginys narratius d’aparença minimalista, però que van des del pessigolleig d’una única línia a la inquietud acumulada en unes quantes pàgines (no gaires) amb el poder de sorprendre’ns i, de tant en tant, de clavar-nos el fibló (més d’escorpí que de formiga).

Quan la vaig conèixer al grup de conte de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ja venia precedida d’una certa llegenda que encomanava adhesions. “Ui, l’Eva sí que té gràcia!”,  venien a dir les expressions admirades tant dels companys com dels professors que l’havien tinguda abans. I era cert que els seus textos tenien un segell tan característic que no en podíem confondre l’autoria. Un toc magnètic? Potser sí, però jo el definiria com una mirada personal, força peculiar, sobre la realitat contemplada; tan peculiar com solien ser els seus comentaris sobre la feina dels companys. En qualsevol cas, les seves formiguetes (escarabatets, escorpinets i d’altres animalons) eren ben rebudes, pel corrent d’aire fresc que ens duien i perquè ens solien arribar ben tallades, malgrat que ella no s’estalviés els dubtes i els retocs fins a atrapar aquella dimensió secreta que estava festejant. Ara bé, amb aquestes intimitats acadèmiques, només intento fonamentar que l’Eva és una dona que té coses a dir i que es preocupa molt per la manera de dir-les. Abans de teclejar-les, ha observat bé el seu entorn i ha begut del propi currículum, tot ben filtrat per una sensibilitat genuïna i per una autoexigència que la fa revisar i revisar la feina al llarg dels anys. Com si estigués ben avinguda amb el pas de les formigues.

Ara, rellegint les històries que finalment ha endreçat i reunit en forma de llibre, se’m confirma el seu carisma narratiu, que de ben segur despertarà ràpides identificacions en els lectors, perquè les seves trames no ens parlen d’èpoques remotes ni de grans gestes èpiques, sinó de la vida més actual, amb una successió d’heroïnes (predominants) i d’herois (poc heroics) d’aquells que cada dia trobem pel carrer o a la cua del supermercat. Amb l’avantatge que, gràcies a la seva veu, aquí sabem com pensen i de quin mal pateixen. De vegades en té prou de seguir-los unes cantonades, trobar-los en una biblioteca o sotmetre’ls a una batussa domèstica; li basta de seguir-los en un tall de vida fins que els posa contra les cordes i a nosaltres els lectors ens deixa amb aquell pessic moral que ens remet a veritats que també ens afecten. Sovint es tracta d’un petit revulsiu, però també remou conflictes capaços de deixar-nos una empremta indeleble. Almenys jo sempre recordaré, per exemple, les tribulacions d’una mare que vol fer comprendre la seva malaltia a la filla petita a “Una bala”;  les decepcions que s’ha d’empassar una noia que s’entén amb un casat a “Conec una platja que t’encantarà”; o les angúnies de la nena que ha de notificar una defunció a “Quatre-cents grams de llomillo”. Com també em quedaran els tombs enginyosos d’alguns microrelats, com és el cas de “Cel·lofana”, quan uns amants decideixen acabar la seva relació.

Situacions ben diverses. Una àmplia galeria de personatges. Més dones que homes. Parelles en època inestable. Noies que busquen el seu punt. Alguns vells entranyables i criatures encara innocents. Tot, amb el comú denominador d’una volguda simplicitat argumental, que no temàtica, arrelada a la quotidianitat i tractada amb un llenguatge tan natural com elaborat, sense preciosismes retòrics. Una manera de dir molt propera al registre oral, especialment remarcable en els diàlegs breus, directes, ben tallats, al servei del nervi emotiu. Com si tot estigués calculat en la justa mesura per escalfar l’ambient fins que salta la reacció que ens farà entendre millor els personatges i, de passada, les intencions de l’autora.  Perquè en el món que retrata ningú no viu de facilitats ni de relacions eternes. Més aviat han après que la felicitat i la bona convivència es guanyen pas a pas, sovint a força d’ensopegades, perquè la realitat és esquerpa i convé prendre-se-la amb un punt d’humor.

Benvingudes, doncs, aquestes formigues que, més que fer ombra, tenen la virtut d’il·luminar molts punts incerts de la nostra vida quotidiana. Alhora, alegrem-nos d’incorporar una veu tan singular a la narrativa breu en català; un gènere que cada vegada compta amb més adeptes convençuts, però que encara no gaudeix de prou salut editorial. Pas a pas, com les pacients formigues, l’Eva Arnal es farà llegir i només ens cal confiar que en el futur ens doni noves sorpreses. Des d’ara mateix, les estarem esperant amb delit.

Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977) De petita volia ser ballarina i escriptora (no necessàriament en aquest ordre), però va estudiar dret. Després d'alguna incursió en el dret penitenciari, es va especialitzar en el dret ambiental i ja fa gairebé deu anys que treballa en el món dels residus. Segons diu, li interessa tot allò que li permeti mirar de cara la realitat lletja que tothom s'estima més ignorar.

Ha estat alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en l’itinerari de conte en català, amb mestres com Lali Ribera, Mercedes Abad, Isidre Grau, Pep Albanell o Flàvia Company.

Els seus contes han estat publicats en diverses antologies i han guanyat diversos premis, entre els quals el Premi Joan Puig i Ferreter, amb el recull La tinta i altres narracions de dones mal orientades (2012). 

El càtar de La Granadella d'Esteve Canet

Presentem la novel·la història El càtar de La Granadella, òpera prima d'Esteve Canet.

Argument.

El pare d'Elies s'obsedeix en la refeta d'un camí rural al final de la seva vida. Elies, que s'acaba de separar i que treballa a la Comissió europea, ha de viatjar sovint a Jerusalem per preparar unes jornades. Allà coneix Samuel i la seva parella Raquel, que li mostren una bíblia del segle XIV escrita en català i a la vegada li instrueixen sobre conceptes religiosos i filosòfics.

El seu pare, cada vegada més obsedit i malalt per una demència senil imparable, requereix l'ajuda de Lluís, un vell amic d'Elies del poble i de la nova metgessa,  Ana. Aquests dos darrers personatges, s'acaben enamorant.

A principis del segle XIV, un càtar anomenat Raimond fuig de la persecució franca i arriba a la terra d'Elies i Domingo, el seu pare. El senyor del castell, Pere Moliner, intentarà aprofitar el possible tresor càtar que posseeix Raimond, per aconseguir que el rei Jaume II li concedeixi la baronia d'aquelles terres.

El Rei Jaume II, el Just, sofreix una derrota a Almeria i ha de replantejar la seva estratègia a la Mediterrània mentre mor la seva dona, Blanca d'Anjou i no es deixa aconsellar pels seus súbdits. A la vegada, a contracor, ha d'iniciar el setge als templers, seguint ordres de la Santa Seu.

Però l'únic tresor càtar que posseeix Raimond és una bíblia que acaba de comprar a Lleida i que li serveix per seguir practicant la seva doctrina i com a llegat pel futur.

Domingo pateix cada vegada més al·lucinacions i creu que, en la refeta del camí, ha de descobrir un tresor. Ana, en un principi incrèdula davant Domingo, finalment l'ajuda. El tiet de Lluís, Francesc, que és monjo de Poblet, i que té una vella enemistat amb Domingo per un malentès de joventut, intenta impedir el descobriment ja que en realitat és ell qui va vendre la bíblia al govern jueu.

Samuel, molt involucrat en la història del país i amb certs remordiments per la compra il·legal de la bíblia, vol utilitzar la sessió final de les jornades per realitzar una proclama que possiblement li costi la seva feina. Però mor en un atemptat dins d'un autobús, amb Elies al seu costat...

Prades, la plana de Lleida, Flix, Vienne del Delfinat, el Palau Reial de Barcelona, Saragossa, la Cartoixa d'Escala Dei, Avinyó, València, Catània, el Monestir de Santes Creus, La Granadella o Jerusalem són el paisatges que emmarquen l'obra.

Nota de Miquel Maria Gibert (professor de Literatura de l’UPF i finalista del Premi Sant Jordi 2006, amb “La victòria de la creu”:

Potser l’aspecte més destacat d’El càtar llunyà és la capacitat que manifesta l’autor de crear un món de ficció –i remot en el temps-- que resulta més convincent que el món real. I això ho fa amb uns personatges creïbles, ben tallats i amb una prosa molt llegidora, veritablement fluida. En tractar-se d’una novel·la històrica es podria pensar, erròniament, que l’autor es planteja problemes del passat, però no és pas així, perquè a El càtar llunyà hi ha diverses interrogacions molt contemporànies: quin ha de ser el límit de la llibertat?,  quina relació hi ha entre poder i llibertat?, quin vincle s’amaga entre la saviesa i el poder? I n’hi podem trobar més. 

L'autor

Esteve Canet i Muntadas va néixer a Barcelona l’any 1964. La seva estreta vinculació amb La Granadella i amb la comarca de Les Garrigues prové de la seva àvia, Maria Filella Marimón, que hi va néixer. La seva família mantingué la casa pairal de Cal Virolit (reconstruïda a mitjans del segle XX) i tots els estius i nadals de la seva infantesa els va passar al poble. A banda de la casa dels seus pares, l’any 2007 va adquirir-ne una de la seva propietat.

És Diplomat en Dret i Màster en Gestió i Resolució de Conflictes per la Universitat de Barcelona. La major part de la seva vida laboral l’ha passat a l’Administració Pública catalana però també ha estat Secretari General de la Federació Catalana de Carnissers-Cansaladers, Director de la Fundació Oficis de la Carn i Secretari del Consell per l’Ús Sostenible de l’Aigua. I actualment treballa a l’Ajuntament de Barcelona, al Districte de Gràcia, en tasques d’acció comunitària i mediació.

Va començar a escriure fa prop de vint anys, després de passar per l’Escola de les Arts Escrites (Aula de Lletres) amb professors com Teresa Duran, Isidre Grau o Mercè Company. Aquesta és la primera novel·la que publica.