El mòbil del poema d'Oriol Marfà

El 15 d'octubre vam presentar el poemari "El mòbil del poema" d'Oriol Marfà a Dòria llibres de Mataró. Es tracta del cinquè poemari editat per Voliana Edicions.

El 6 de novembre el presentem a la Biblioteca Municipal d'Argentona.

En la presentació del dia 15 Josep Maria Calleja es va encarregar de fer-ne la presentació i va afirmar:

Crec que el més important és escoltar els poemes dits pel propi poeta i també per la Dolors Graupera que ens acompanya. Comentaré alguns detalls que m’han sorprès d’aquest primer llibre de l’Oriol Marfà.

“Plou lentament i somrient t’atanses. 

Plou suament i tendrament em beses”.

...L’aigua és un element present en quasi tots els poemes del llibre: pluja, llàgrimes, neu, onades/ones, bassa/bassal, el mar/la mar, rosada, humit/humida, núvols... i segurament d’altres.

Oriol Marfà

En aquest llibre, com en la majoria de poemaris lírics, la veu que hi sentim és la d’un JO que s’adreça a un TU. En la poesia amorosa el TU sempre hi és present.

Penso en la teva pell,                                                                                         T’he vist en les pintures,                                                                                       M’abandono a les teves carícies.                                                                         Et viuré en la pluja,                                                                                               Visc amb tu fora teu,  

No sé perquè, però aquest llibre l’associo a una figura geomètrica: un poliedre irregular de set cares on cada cara es correspondria, segons la meva opinió, a una part del llibre. Per tant, cada cara, part del llibre es planteja de forma diferent en la seva estructura externa (dietari, missatges, poemes breus,...). Totes aquestes cares reflecteixen la mateixa imatge que no és cap altra que el mòbil del poema i que per tant no els el desvetllaré.

A Dòria Llibres de Mataró

Del centenar de poemes que recull el llibre, una gran majoria són poemes de pocs versos (entre 3 i 5), n’hi ha molts que sota la seva aparença de simplicitat mostren una gran intensitat. L’experiència vital del poeta es converteix en record –T’he anat trobant sense cercar-te pas.­- enyorança – Avui que ets lluny faig l mateix camí: del terral al blau marí-, en desig – Dona de foc i d’aigua, crema’m, amara’m!-, en lament – Avui la lluna fa gairebé el ple, nosaltres encar no -, en dubte – Ets tu el poema?-, en pregunta – S’ha aturat el món?-....

Josep Maria Calleja

Una de les figures més utilitzades del llibre és l’anàfora:

Infinits els porus de la pell,                            Plou i et penso              

 infinits els somriures,                                    Plou i m’amaro de tu.                      

 infinits els batecs,                                         Plou i et sé a prop.                                     

 infinits els esglais.                                         Plou i el bes s’esmuny.

Petons de nit.                                                                                                    

Petons d’amic.                                                                                 

Petons petits.                                                 

Petons amb risc.

Dolors Graupera

Tres poemes són significativament eròtics:

“In crescendo”  situat al començament del llibre, amb una cita de Josep Palau i Fabre treta “curiosament” del poema titulat “Cançó de la noia que habita el cor”. Aquest és un dels pocs poemes en què la composició tipogràfica té importància. El vers es va allargant fins al final. Així passem “Des del mas, ... a ...nu que es vincla dolçament i em diu: t’estimo, amor”. També en menor mesura al poema “Pas a dos” el poeta juga amb l’espai de la pàgina.

Els altres dos poemes eròtics són: el poema XVII “Del mòbil al poema (I)” i el poema VIII de “Poemes del mòbil (II) que espero que després els puguin escoltar.

La majoria de poemes que componen el llibre estan escrits en present, no un present actual, sinó un present cert en qualsevol moment: sempre.

Fora del JO i el TU, no hi ha camins cap a “l’exterior” només tres noms propis: Paris, Buenos Aires i Verdi. Tot queda clos en aquest poliedre d’amor.

Recomano que es llegeixi a poc a poc, no d’una tirada. Doncs cada poema té el seu propi tempus, i la seva pròpia intensitat poètica. Cal llegir-los a glops i deixar-lo reposar sobre els prestatges de la biblioteca com un bon vi, que vagi agafant “cos”.

“Plou suaument.                                                                                         Et vaig sentint com la pluja                                                        

Em regues i m’assaones”.

Crec que aquest és un bon poema per acabar la meva presentació i espero que l’Oriol Marfà ens sorprengui aviat amb un nou llibre, de fornada recent, o amb els poemes que des de fa anys encara té al calaix.