Intervenció de l'editor el dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona de "Teoria lul·liana de la
comunicació". Josep-Lluís Navarro Lluch, Entrevol, 9. L’Edifici de les Llengües,
1 (Voliana Edicions, 2016)
A Teoria lul·liana de la comunicació
es fa una crítica global de l’anomenada “lingüística científica” (que l’autor
identifica com a “llenguatgisme”), pels seus punts de vista reduccionistes i
antisociolingüístics. Com a alternativa es proposa un nou paradigma que rescati
la saviesa antiga (i oriental) sobre el llenguatge i la integri amb les millors
descobertes posteriors.
A partir del que diu Ramon Llull en El
sisè sentit (1294), s’arriba a confegir una nova teoria sobre les llengües,
basada en la metàfora de “la molècula de la comunicació”, d’una gran potència
explicativa, didàctica i heurística. El llibre s’acompanya de diagrames que
ajuden la imaginació del lector a enlairar-se, a construir les seues pròpies
concepcions (com diria Llull) i a gaudir d’aquest viatge al més profund del
llenguatge humà.
Aquest és el primer volum de la sèrie L’Edifici
de les Llengües, al llarg de la qual l’autor vol completar un nou paradigma
per a les ciències del llenguatge. D’ambició no n’hi falta, ni d’encert. Jo el
consideraria un nou projecte del que m’atreviria a batejar com a sociolingüística integrativa (manllevant el concepte de la medicina integrativa que va més enllà de la
medicina alternativa, que ha mostrat
les seves insuficiències i virtuds).
 |
| L'editor, l'autor i Manuel Garcia de la Fundació Randa |
¿Què en aquest llibre fa el professor de Secundària –ensenyament que
reivindica fins i tot per damunt de l’ensenyament universitari a l’hora
d’influir en la formació dels joves- Navarro Lluch, lluitador de la primavera
Valenciana de 2012?
Integra en una mateixa proposta: (1)les propostes de l’hongarès erudit,
fisicoquímic i filòsof de la ciència Michael Polanyi (1891-1976) fundador de la
Societat per a la llibertat de la ciència (2) les de Ramon Llull al Sisè sentit (3) les de la
sociolingüística i la psicologia social (4) les dels bons crítics de la
comunicació i (5) la saviesa oriental del budisme. Llàstima que avui no tinguem
entre nosaltres LM.Xirinacs, estaria emocionat amb el llibre de Navarro Lluch.
No és debades recordar que Polanyi -en qui Navarro Lluch basa bona part del llibre- fou fundador de la Societat per a la llibertat de la ciència,
i veia l’objectivitat absoluta (objectivisme) com una falsa il·lusió i un fals
ideal; va critica la prevalència per la qual el mètode científic atorga la
veritat de manera mecànica al científic, per contra va argumentar que tot coneixement és personal i, com a
tal, depén de suposicions falibles. Polanyi
és partidari de la República de la
ciència i no d’una ciència centralitzada: així com la societat civil és la
reunió dels individus per assolir objectius que ens acostin al bé comú, la
república de la ciència és una comunitat
de científics que es proposen assolir el coneixement de la natura. I això
s’aconsegueix coordinant les iniciatives independents però sense una
centralització total amb una autoritat central i única que coarti la iniciativa
dels individus.
 |
| Presentació a la Facultat de Filologia de València |
I què diu Navarro Lluch sobre la llengua?
Entre les cites que fa a les primeres pàgines trio l’advertència de G.Steiner:
“La paraula oculta
molt més del que confessa, enfosqueix
molt més del que defineix, aparca
molt més del que vincula” (fruit d’aquesta tesi jo vaig escriure i publicar 2
novel·les: Els silencis d’Eslet i La Síndrome dels estranys sons). Això el
porta a compartir un punt de partida que fuig de la ingenuïtat: “des del
principi hem de bandejar concepcions ingènues com que el llenguatge és un reflex de la realitat o un vehicle de la veritat. Al contrari, la
facultat humana de mentir (arrel de mentir: ment), d’enunciar falsedats, de negar el que és o el que hi ha, es
troba en el nucli mateix del llenguatge i anima la complexa relació entre les paraules
i el món”.
El llibre és una crítica al que bateja com a “llenguatgisme”: “El
llenguatgisme és una pseudociència que aïlla les llengües de la seua imbricació
amb la gent, amb la ment i amb la societat, i les tracta com si foren “algú”,
com si tingueren una “personalitat” pròpia (cosa que lliga amb el nacionalisme
essencialista), o bé les “cosifica” i les enfoca com si foren màquines o coses
plenes, autònomes, amb substància o corporeïtat” La proposta de l’autor va en la direcció contrària: “la llengua
és buida..., la llengua “en si” no és res, depén de les persones que l’usen i
de les coses per a les quals l’usen, sempre ocorre “entre” (entre persones o
entre persones i coses), no té cap solidesa, ni substància, ni autonomia, i
bàsicament consisteix en relacions que la desborden. Si personalitzem o
cosifiquem les llengües, cosificarem o volatilitzarem
les persones”.
El llenguatgisme hauria oblidat la distinció entre el parlar i el dir, el paper central de la persona, l’ambigüitat
constitutiva de la gramàtica, la noció instrumental i integradora de les
llengües, la imbricació entre paraules i coses, la mútua dependència i
interacció entre llengua i societat... És a dir, tot allò que ens aporta la
sociolingüística. ¿On posem el focus, en el parlar
com fa la dialectologia o la gramàtica o en el dir, com es fa des de la sociolingüítica o la psicologia social? On
ens centrem? en els fonemes o en els parlants? en els sorolls o en les
persones?
L’autor parla també de la història de la degradació de l’ús del terme
“comunicació” que neix relacionat amb idees com “compartir”, “posar en comú”
“comunió” o “comunitat” fins a degradar-se més modernament com a “trànsit”, “transvassament”,
“canal” o “soroll”. Una degradació que afecta l’ús que se’n fa a les
universitats o als llibres d’ensenyament de Secundària. O com diu Raymond
Williams es passa
de
la idea de “suport mutu” a la de
“propaganda”.
Navarro ens proposa fugir d’aquest forat i apreciar la proposta
que John Dewey va fer de comunicació, que reformulada per Aracil diu així: “La
comunicació és arribar a tenir en comú coses que no es tenien en comú a partir
d’unes altres que sí es tenien en comú”. I rebla el clau: “En contra de la
fal·làcia que afirma que el llenguatge es va desenvolupar per tal de facilitar
la comunicació, seria més bé al contrari: la comunicació va produir el
llenguatge” (ahir al programa el Foraster
unes persones es comunicaven sense
llenguatge o llengua compartit perquè compartien
uns interessos).
En el llibre podem trobar perles com aquesta: “la degradació de les nocions
de llengua i de comunicació connecta amb la devaluació de la literatura, de la
poesia, de la paraula lliure i creadora, del sentit, de l’educació i cultivació
de la gent, etc. Les modernes “ciències del llenguatge”, en bona part, han arribat
a una trista deshumanització, han separat el llenguatge del món de la vida, de
la realitat de la gent, i l’han deixat assecar-se com una mala herba arrencada
de l’horta fructífera del sentit. I així han pogut centrar-se en metàfores tan maquinals i
destructives com la del “tub” o la dels “telefonistes” de la teoria de la
informació: segons aquestes metàfores o imatges vulgars, la comunicació seria
una cosa que es genera en un punt, es fica dins un contenidor (el “missatge”),
es duu per un conducte, o cable, o tub, i s’entrega a l’altra punta del tub...
És a dir, no hi ha ningú que elabore ni ningú que interprete, tot consisteix a
“transmetre” informació, quan la comunicació no depén del que s’emet, sinó del que ocorre amb el qui rep.”(el que
acabo de dir ha fet efectes diferents en la gent que m’està escoltant i jo he
produït el mateix “missatge” quan sortiu d’aquí alguns potsder parlareu del que
hem dit i haureu interpretat coses diferents).
Tot plegat afecta i molt l’alumnat: “Després d’anys i anys de tortura i
d’absurd llenguatgista, la majoria acaben la Secundària (inclús els qui fan un
Batxillerat humanístic) sense cap noció clara de com funcionen gramaticalment
les llengües (no diguem ja des d’un punt de vista social o sociolingüístic)”.
La contraproposta és clara com l’aigua clara: “Les llengües són coses vives,
dinàmiques, obertes, expressives, fluents, allò més allunyat de
l’esclerotització i la rigidesa. I pel que fa a l’escola, amb unes quantes
nocions clares de gramàtica, senzilles i ben dosificades, seria suficient per a
la primària; i amb una miqueta més d’elaboració ja estaria bé per a la
secundària obligatòria. A llegir i escriure s’aprén llegint i escrivint, i no
amb tanta teoria –sobretot si aquesta teoria és confusa i contradictòria. Però això
no vol dir oblidar la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, al contrari, cal
rescatar-les i adaptar-les a l’edat i circumstàncies dels aprenents”.
En el llibre es dedica també un apartat al fracàs comunicatiu i un altre a
l´èxit comunicatiu, però és impossible ressenyar i resumir tot el que trobareu
en aquest llibre, per tant poso fi aquí a la meva intervenció una altra vegada amb la veu de l’autor: “El
llenguatge és l’instrument o vehicle del pensament, de la consciència, de la
memòria, de l’accés al saber, al coneixement i fins i tot a allò que està més enllà d’ell mateix i que ultrapassa allò verbalitzable...
Aquest accés al que està fora, damunt i
més enllà del que es pot dir ens
el dóna també, en aparent paradoxa,
el llenguatge; i d’altra banda,
aquesta capacitat nostra per a verbalitzar, per a donar i captar sentit, per a
dir i entendre, i fins i tot per a apuntar al que es troba més enllà del que es pot dir, és allò més específicament humà.” Jordi Solé Camardons, editor.
És un llibre de capçalera. Per quan el segon volum?
ResponElimina