Jenny Suk va parlar dels secrets per guanyar al Gran Dictat de TV3 amb un parlament que us reproduïm aquí i que és un testimoni que segur que us interessarà:
El Màrius Serra, mag de les paraules, fa una genial caricatura de l’atzucac
en què ens trobarem si ens capfiquem en la quantificació de les faltes
ortogràfiques al seu “Pròleg puntual” d’aquest mateix llibre. I és que no es
tracta de quants errors fem, sinó de com els resolem. Així doncs, tractaré en aquests breus minuts d’aportar-vos
idees per millorar l’ortografia,
recursos que vaig anar trobant durant el meu estudi pel concurs d’El Gran
Dictat, esperant que us siguin útils a l’hora de fer dictats i aprendre
paraules noves.
Primer, establim unes bases generals. Hem de tenir objectius. Jo puc tenir
l’objectiu de guanyar un concurs, o l’objectiu de no fer faltes d’ortografia,
però una vegada determinat, l’hem
d’oblidar per concentrar-nos en el present.
L’important és l’obra (present), i
no el fruit (futur); podríem dir també que l’important és aprendre, no aprovar.
Aprovar és una conseqüència natural d’aprendre, per tant, dedicar qualsevol
mena de pensament a aprovar és perdre un temps i una energia preciosos. Així
que comencem relaxant-nos, deixem-nos emportar... que jo us parlaré del meu
camí per aquest apassionant món dels dictats i de quines solucions he trobat
per superar els seus obstacles. Aquest camí consta de 3 parts, i comença amb una mica d’història:
1a part: TRASPASSAR LA POR
Vinc d’una família castellanoparlant.
El meu pare és sudcoreà, i encara que la meva mare és catalana i parla el
català perfectament, els seus pares, els meus avis, eren d’Almeria i Múrcia,
així que sempre hem parlat en castellà a casa. El català vaig començar a aprendre’l a
Menorca, on vaig cursar els meus estudis primaris i secundaris. Però degut a la meva timidesa, més accentuada a la infància,
no vaig atrevir-me a utilitzar-lo al
carrer fins als 18 anys. Amb aquesta edat vaig venir a viure a Barcelona per
continuar amb els meus estudis. Però no va ser fins als 22 anys que no vaig ser capaç de mantenir una conversa normal amb algú
en català: amb normal no em
refereixo a parlar-lo bé, sinó a no
patir taquicàrdies, ni tenir ganes de sortir corrents o pitjor encara, de
canviar d’idioma. Qui m’hauria de
dir a mi que només 9 anys després participaria a un concurs sobre la llengua
catalana a nivell nacional a TV3 i que acabaria guanyant-lo? Si algú m’hagués
preguntat de jove per què no parlava català, hauria respost: “No és el meu
fort”. “No tinc facilitat”. Convençudíssima. Quantes vegades a la nostra vida
diem això? I és mentida! Per això, el fet de fer les coses, encara que et facin por, i potser sobretot si et fan por, és el primer i essencial pas.
Què té a veure això amb els dictats? És evident, és la por a l’error. La por a equivocar-se, a ser
mal vist pels altres. Si volem aprendre alguna cosa dels dictats, necessitem
treure’ns el jutge interior de sobre. Aquesta veu que ens jutja a nosaltres
mateixos i als altres, que diu: “Ignorant! Això ho sap tothom!”. Jo, al
concurs, vaig escriure heura sense h
i endívia amb b. Davant unes 150000
persones. Vull dir: Si ens quedem a la por, mai no aprendrem res, i això sí que
seria una tragèdia.
2a part: REPETICIÓ ESPAIADA
Ja hem superat la por, ara per ser bons aprenents de les paraules ja podem
començar amb la tècnica. Si tornem al lema proposat al principi: “no es tracta de quants errors fem (o de quina és la seva magnitud), sinó de com els resolem”, ara ens és útil Volianes
de Paper (Voliana Edicions) Aquesta és la nostra eina per aprendre. Posem-nos en la situació de fer un dictat del
llibre i enfrontar-nos amb una paraula nova, o que no s’escriu com pensàvem, i
volem memoritzar-la. Què fem? Us proposo dues opcions, i vosaltres em dieu
quina penseu que és millor (no la
millor en general, sinó quina és millor de les dues).
1. Agafem un full i escrivim la
paraula 50 vegades.
2. Agafem un full i escrivim la
paraula una vegada al dia durant 50 dies.
D’acord, la repetició espaiada
és la millor opció. Amb el mateix temps
de feina obtinc molt millors
resultats amb la segona opció. Això està demostradíssim científicament. Per
tant no serveix de res fer un dictat,
corregir-lo i parlar-ne una estona si no tornem a veure o utilitzar aquestes
paraules aviat i sovint. Quan passi el temps, ja no caldrà, perquè ja s’hauran
emmagatzemat a aquest disc dur. Però al principi, és imprescindible.
Per últim: la repetició espaiada no és una garantia per si mateixa
d’aprenentatge. Què més necessitem?
 |
| Elisenda Solsona llegint Cirurgies |
 |
| Núria Queraltó llegint Amb remor de vent |
3. CONTINGUT. CONNEXIONS NEURONALS. ETIQUETATGE
DE CONCEPTES.
El significat. Amb la part
anterior aconseguim retenir la forma, però ens faltava el contingut i les
referències que connectaran amb el que ja
sabem.
Podem començar buscant el significat
al diccionari, i també podem cercar un altre recurs igual (o més) valuós que la
definició: l’etimologia. Us poso un
exemple d’una paraula que vaig aprendre estudiant pel concurs: equeneids. Algú sap com s’escriu? És
complicada perquè hi ha diverses possibilitats: pot començar amb A-C-A,
A-Q-U-E, E-C-A, E-Q-U-E… Comença amb E-Q-U-E. Bé, la definició diu així:
“Família de peixos teleostis de l'ordre dels equeneïformes, que inclou la
rèmora”. D’acord. Només he entès “rèmora”. Sí, són aquests peixos que
s’adhereixen a uns altres més grans, com ventoses, i van viatjant així pel mar.
I l’etimologia? Doncs això us ho explicaria molt millor el Pau Sabaté que jo,
però la paraula ve del grec echein,
que vol dir subjectar, i nēis, que ve
de naus, vaixell. Subjectar vaixells?
De què tracta això? Es veu que antigament es pensava que les rèmores podien
acoblar-se a un vaixell i aturar-lo, fins al punt que Plini el Jove va atribuir
la derrota de Marc Antoni a la batalla d’Àccium a una rèmora…
 |
| Eva Arnal llegint L'ombra de les formigues |
La imatge es pontentíssima, més encara si et sona una mica la història de
Roma. En el meu cas em considero bastant ignorant sobre el tema, però he vist
la sèrie Roma, llavors li puc posar
una imatge al concepte: m’imagino la cara de l’actor que fa de Marc Antoni,
flipant i dient “Però què coi li passa al vaixell?”.
Sembla una tonteria però amb aquesta història tots acabem de crear una sèrie
de connexions neuronals que integren un nou terme a la nostra base de dades.
Aquesta tècnica pot funcionar amb qualsevol paraula. I si no disposem de la
seva etimologia o la història no fa tant de goig com la d’equeneids, sempre ens la podem inventar. Al cervell li és igual que
sigui veritat o mentida, només vol que sigui interessant, divertida,
extravagant. Què bé que Volianes de Paper ja està ple
d’històries interessants i definicions.
Per acabar: tant si utilitzeu aquest llibre per l’autoaprenentatge com si
és per a l’ensenyament, us desitjo que feu i corregiu moltes faltes
d’ortografia. Perquè així us fixareu en la història d’aquestes paraules, i així
és com les estimareu més, i així és com les recordareu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada