Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dissabte, 19 de març de 2016

Jenny Suk ens explica els seus secrets


El 17 de març vam presentar Volianes de paper a la llibreria Alibri de Barcelona. Van parlar del llibre les dues persones que en van tenir cura: Rosa Roca Riera i Jordi Solé Camardons, tres autores de Voliana van llegir framents dels seus llibres: Eva Arnal de L'ombra de les formigues, Núria Queraltó d' Amb remor de vent i Elisenda Solsona amb Cirurgies.

Jenny Suk va parlar dels secrets per guanyar al Gran Dictat de TV3 amb un parlament que us reproduïm aquí i que és un testimoni que segur que us interessarà:

El Màrius Serra, mag de les paraules, fa una genial caricatura de l’atzucac en què ens trobarem si ens capfiquem en la quantificació de les faltes ortogràfiques al seu “Pròleg puntual” d’aquest mateix llibre. I és que no es tracta de quants errors fem, sinó de com els resolem. Així doncs, tractaré en aquests breus minuts d’aportar-vos idees per millorar l’ortografia, recursos que vaig anar trobant durant el meu estudi pel concurs d’El Gran Dictat, esperant que us siguin útils a l’hora de fer dictats i aprendre paraules noves.



Primer, establim unes bases generals. Hem de tenir objectius. Jo puc tenir l’objectiu de guanyar un concurs, o l’objectiu de no fer faltes d’ortografia, però una vegada determinat, l’hem d’oblidar per concentrar-nos en el present. L’important és l’obra (present), i no el fruit (futur); podríem dir també que l’important és aprendre, no aprovar. Aprovar és una conseqüència natural d’aprendre, per tant, dedicar qualsevol mena de pensament a aprovar és perdre un temps i una energia preciosos. Així que comencem relaxant-nos, deixem-nos emportar... que jo us parlaré del meu camí per aquest apassionant món dels dictats i de quines solucions he trobat per superar els seus obstacles. Aquest camí consta de 3 parts, i comença amb una mica d’història:

1a part: TRASPASSAR LA POR
Vinc d’una família castellanoparlant. El meu pare és sudcoreà, i encara que la meva mare és catalana i parla el català perfectament, els seus pares, els meus avis, eren d’Almeria i Múrcia, així que sempre hem parlat en castellà a casa. El català vaig començar a aprendre’l a Menorca, on vaig cursar els meus estudis primaris i secundaris. Però degut a la meva timidesa, més accentuada a la infància, no vaig atrevir-me a utilitzar-lo al carrer fins als 18 anys. Amb aquesta edat vaig venir a viure a Barcelona per continuar amb els meus estudis. Però no va ser fins als 22 anys que no vaig ser capaç de mantenir una conversa normal amb algú en català: amb normal no em refereixo a parlar-lo bé, sinó a no patir taquicàrdies, ni tenir ganes de sortir corrents o pitjor encara, de canviar d’idioma. Qui m’hauria de dir a mi que només 9 anys després participaria a un concurs sobre la llengua catalana a nivell nacional a TV3 i que acabaria guanyant-lo? Si algú m’hagués preguntat de jove per què no parlava català, hauria respost: “No és el meu fort”. “No tinc facilitat”. Convençudíssima. Quantes vegades a la nostra vida diem això? I és mentida! Per això, el fet de fer les coses, encara que et facin por, i potser sobretot si et fan por, és el primer i essencial pas.
Què té a veure això amb els dictats? És evident, és la por a l’error. La por a equivocar-se, a ser mal vist pels altres. Si volem aprendre alguna cosa dels dictats, necessitem treure’ns el jutge interior de sobre. Aquesta veu que ens jutja a nosaltres mateixos i als altres, que diu: “Ignorant! Això ho sap tothom!”. Jo, al concurs, vaig escriure heura sense h i endívia amb b. Davant unes 150000 persones. Vull dir: Si ens quedem a la por, mai no aprendrem res, i això sí que seria una tragèdia.



2a part: REPETICIÓ ESPAIADA
Ja hem superat la por, ara per ser bons aprenents de les paraules ja podem començar amb la tècnica. Si tornem al lema proposat al principi: “no es tracta de quants errors fem (o de quina és la seva magnitud), sinó de com els resolem”, ara ens és útil Volianes de Paper (Voliana Edicions) Aquesta és la nostra eina per aprendre. Posem-nos en la situació de fer un dictat del llibre i enfrontar-nos amb una paraula nova, o que no s’escriu com pensàvem, i volem memoritzar-la. Què fem? Us proposo dues opcions, i vosaltres em dieu quina penseu que és millor (no la millor en general, sinó quina és millor de les dues).
1.       Agafem un full i escrivim la paraula 50 vegades.
2.       Agafem un full i escrivim la paraula una vegada al dia durant 50 dies.
D’acord, la repetició espaiada és la millor opció. Amb el mateix temps de feina obtinc molt millors resultats amb la segona opció. Això està demostradíssim científicament. Per tant no serveix de res fer un dictat, corregir-lo i parlar-ne una estona si no tornem a veure o utilitzar aquestes paraules aviat i sovint. Quan passi el temps, ja no caldrà, perquè ja s’hauran emmagatzemat a aquest disc dur. Però al principi, és imprescindible.
Per últim: la repetició espaiada no és una garantia per si mateixa d’aprenentatge. Què més necessitem?
Elisenda Solsona llegint Cirurgies


Núria Queraltó llegint Amb remor de vent

3. CONTINGUT. CONNEXIONS NEURONALS. ETIQUETATGE DE CONCEPTES.
El significat. Amb la part anterior aconseguim retenir la forma, però ens faltava el contingut i les referències que connectaran amb el que ja sabem.
 Podem començar buscant el significat al diccionari, i també podem cercar un altre recurs igual (o més) valuós que la definició: l’etimologia. Us poso un exemple d’una paraula que vaig aprendre estudiant pel concurs: equeneids. Algú sap com s’escriu? És complicada perquè hi ha diverses possibilitats: pot començar amb A-C-A, A-Q-U-E, E-C-A, E-Q-U-E… Comença amb E-Q-U-E. Bé, la definició diu així: “Família de peixos teleostis de l'ordre dels equeneïformes, que inclou la rèmora”. D’acord. Només he entès “rèmora”. Sí, són aquests peixos que s’adhereixen a uns altres més grans, com ventoses, i van viatjant així pel mar. I l’etimologia? Doncs això us ho explicaria molt millor el Pau Sabaté que jo, però la paraula ve del grec echein, que vol dir subjectar, i nēis, que ve de naus, vaixell. Subjectar vaixells? De què tracta això? Es veu que antigament es pensava que les rèmores podien acoblar-se a un vaixell i aturar-lo, fins al punt que Plini el Jove va atribuir la derrota de Marc Antoni a la batalla d’Àccium a una rèmora…
Eva Arnal llegint L'ombra de les formigues

La imatge es pontentíssima, més encara si et sona una mica la història de Roma. En el meu cas em considero bastant ignorant sobre el tema, però he vist la sèrie Roma, llavors li puc posar una imatge al concepte: m’imagino la cara de l’actor que fa de Marc Antoni, flipant i dient “Però què coi li passa al vaixell?”.
Sembla una tonteria però amb aquesta història tots acabem de crear una sèrie de connexions neuronals que integren un nou terme a la nostra base de dades. Aquesta tècnica pot funcionar amb qualsevol paraula. I si no disposem de la seva etimologia o la història no fa tant de goig com la d’equeneids, sempre ens la podem inventar. Al cervell li és igual que sigui veritat o mentida, només vol que sigui interessant, divertida, extravagant. Què bé que Volianes de Paper ja està ple d’històries interessants i definicions.



Per acabar: tant si utilitzeu aquest llibre per l’autoaprenentatge com si és per a l’ensenyament, us desitjo que feu i corregiu moltes faltes d’ortografia. Perquè així us fixareu en la història d’aquestes paraules, i així és com les estimareu més, i així és com les recordareu. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada