En un dels tres pròlegs del llibre escriu Carlos Cubeiro:
Havia de passar. Després de molts anys de viure en la companyia sonora dels grans de la cançó i de crear
melodies per als poemes d’autors estimats, podem imaginar que els mots, els
títols, els personatges, els escenaris, s’havien anat amuntegant en el cervell
d’aquest home pluridisciplinar, esperant, amb paciencia i humilitat, el seu
torn. Fins que va arribar el primer poema: paraules que es van endreçar en
línies compactes i de similar amplada; suspeses al bell mig de la pàgina, com
un castell tipogràfic, o surant, tal vegada, en la blanca infinitut d’una
pantalla.
La bella arquitectura del mot fet imatge i l’aventura de
la imatge feta cançó: aquest sembla ser el pel·legrinatge vital i artístic d’en
Daniel Sesé.
 |
| Daniel Sesé amb la poeta Montse Gort, a la presentació de Lleida |
Jacques Brel va confessar en la intimitat que les seves
cançons no parlaven de si mateix, sino dels altres, com un repertori de miralls
on tots ens hi podem acabar trobant. De la mateixa manera, quan escoltem les
cançons de Darània, sabem que l’autor està molt a prop, però amagat, com el
titellaire darrera la seva finestra de fusta. Això si, mentre els personatges
de Brel esperàven infructuosament la seva Madeleine sota la pluja, tot somiant
compartir uns musclos que, com l’amada, no arribarien mai, els de Sesé, més
pràctics i assanyats, fan un volt pels bars de la perifèria, tot matant la gana
amb un bon assortit de tapes regades amb alguna cerveseta i whisky –¡ai!– de
garrafa.
Perquè, diguem-ho ja, als móns d’en Sesé hi ha una pulsió
més sensual que tràgica, una voluntat de tornar a ser infants, de conquerir la
inocència i de ser dignes i agraïts convidats de la vida, fins i tot quan ja es
conten els dies per marxar de la festa. Tot és possible: volar a Paris en
avions de paper o, ja que hi som, fer la volta al planeta asseguts davant de
l’ordinador per obra i gràcia de Google Earth.
És difícil oblidar la trajectòria gràfica de l’autor, el
seu perfil d’il·lustrador per a grans i per a infants, quan ens deixem
arrossegar per les estrofes d’aquestes cançons plenes de prodigis quotidians,
personatges de conte, escenaris d’un surrealisme mai gratuït i sempre evocador.
De vegades, hem vist a les seves il·lustracions signes tipogràfics esdevinguts
personatges juganers i vitals. En justa correspondència, els seus versos estan
plens de llum i de color, on cada paraula queda dita com la pinzellada precisa.
Cançons, las de Darània, per a fer camí, esculpides en
el vent d’un clarinet d’estirp nòmada, d’unes cordes i unes percussions que
bateguen «mediterràniament», d’una veu cada cop més versàtil on hi caben totes
les distàncias que van del sospir al crit. Cançons, en fi, on màgia i poesia
són la mateixa expressió d’un imaginari amable, polisèmic, acolorit i vibrant,
no exent, de tant en tant, d’una suau, discreta i tendra malenconia.  |
| Carlos Cubeiro, Sesé, Joan Isaac i l'editor a la llibreria Alibri |
Conrad Setó escriu:
Un bon amic poeta, fotògraf i novel·lista em deia en
plena conversa noctàmbula en què l'art era el protagonista ... "el poeta
no ha de posar emoció a l'acte d'escriure, és el lector -en tot cas- qui ho
farà".
Jo no sé amb certesa si Daniel Sesé combrega amb aquesta opinió però el que es desprèn del seu treball és que ens proposa una cosa que desemboca en una atracció amable, una invitació a participar del seu joc amb la intensitat que nosaltres siguem capaços. Potser amb l'emoció proporcional al seu talent.
I ens sentim còmodes transitant per un univers -el seu- que encara que especial, no ens resulta del tot desconegut.
Jo no sé amb certesa si Daniel Sesé combrega amb aquesta opinió però el que es desprèn del seu treball és que ens proposa una cosa que desemboca en una atracció amable, una invitació a participar del seu joc amb la intensitat que nosaltres siguem capaços. Potser amb l'emoció proporcional al seu talent.
I ens sentim còmodes transitant per un univers -el seu- que encara que especial, no ens resulta del tot desconegut.
Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.
Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.
L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta. Tot això oficiant un ritual alquímic que relaciona íntima i definitivament música i paraula.
Les melodies que és capaç de somiar, les "recorda" en estat de vigília, fent-les passar a través de la seva pròpia veu i establint després una sòlida aliança amb una veu externa a efecte de fer-les arribar al públic. Aquesta veu vehicle de les seves melodies pot ser una veu masculina ("Túrnez i Sesé"), o femenina ("DARÀNIA").
Les línies melòdiques que Sesé dibuixa són filles d'una trama harmònica que destil·la a través del seu inseparable instrument (la guitarra), i ho fa amb paciència d'orfebre. Un possible dèficit d'academicisme a nivell de la ciència dels acords, obliga a mantenir la seva intuïció en estat d'alerta permanent i acaba convertint-se en tendra originalitat, sense caure en el territori del naïf.
Daniel Sesé concep en les seves lletres un univers del qual ell mateix es converteix en el seu primer habitant. A partir d'aquí ens convida com a bon amfitrió i bon cuiner que és, a visitar-lo, a viure'l de prop, amb ell.
En la seva obra, al llarg d'ella, es respira una "poètica del dia laborable" fruit d'una actitud contínuament reactiva a nivell estètic ... incorporant nous texts i vibrant amb l'intangible a través de la música.
Sensibilitat en alerta, intuïció i rigor equalitzats.
Carles Guillén i Selva escriu:
Ens proposem d’endinsar-nos en les propostes
poètiques d’en Daniel Sesé, un connaisseur
avalat per una llarga
i reconeguda trajectòria pública des que va passar del
seu delit i passió particular a la irrupció en l’específic,
esquifit, i poc
valorat, massa minoritari -com no ho seria en una cultura normal com la
francesa- panorama
musical nostrat, amb la formació Túrnez & Sesé, que per
decisió fundacional s’entesta en la poesia musicada.
Entre d’altres
col·laboracions destaquen el CD inaugural i integral “Quedarà la paraula”
(2002), dedicat al poeta
de la franja Desideri Lombarte; “L’arbre de
l’esperança” (2004) a Josep Carner i Salvador Espriu, segons el
nostre parer,
la gravació dels poemes del Príncep de la poesia, és una fita de consideració;
“Sol Blanc” (2006),
desigual, amb poemes de Màrius Torres, Joan Barceló, Dolors
Miquel, Montse Gort, Hèctor B. Moret, Jordi
Pàmies, Joan Todó i Maria Mercè
Marçal; “Romanços i estampes del 21” (2008), amb composicions, dues per
cap,
encarregades per a aquest CD a Dolors Miquel, Jordi Guardans, Jaume Subirana,
Laia Noguera, Montse
Gort, Josep de Flix i el mateix Xavi Túrnez; i fins el
moment, el darrer, l’integral dedicat a Sergi Jover, “Vestigis”
(2011).
Per a aquest llibre, s’ha decidit que
les composicions d’en Daniel arran de la creació del nou grup Darània vagin
acompanyades d’alguns poemes, no tots, que els Túrnez & Sesé van musicar i
gravar, només dels vius, una
manera del tot inexacta d’entendre’ns, perquè els
bons poetes aconsegueixen la gràcia de travessar el seu
temps per romandre en
el conscient, si més no de l’àmbit lingüístic al qual pertanyen. Els vius, els
que
segueixen de cos i esperit present, ho són amb contumàcia de l’empeny de
fer créixer els seus corpus poètics.
El nostre autor, amb “Darània”, “Les
cançons de gener” (2015) i “El silenci dels peixets” (2016), en paral·lel als
Túrnez & Sesé, va sentir la necessitat de musicar els seus propis poemes,
la modèstia i el seu recorregut li
impedeix d’anomenar-los com a tals, encara
que en molts casos en tenen la categoria. En aquest sentit, com a
prèvia, ens
sembla pertinent la disquisició sobre què cal entendre per poesia i cançó. La
tradició sanciona, i hi
estem d’acord, que la diferència rau en el fet que la
poesia no hauria d’estar alliberada del màxim rigor ni
subjecta a cap renúncia
per, sense cap mena de restricció, volar a gran alçada, si molt convé, al
lector li caldrà
enfilar-se en una cadira o en una escala. Mentre que a la
cançó li cal aliar-se d’amables repeticions fòniques
mnemotècniques, i encara
que pot intricar-se i dislocar la seva estructura bàsica, per ser efectiva no pot
allunyar-
se’n gaire, introducció, estrofa, tornada, estrofa, tornada, pont
musical, i encara repetició de tornada o coda,
mirant de no destruir
l’equilibri entre repeticions i alteracions d’un tema, per tal d’aconseguir la
immediatesa,
poder ser captada a la primera o com a molt màxim, a la tercera
escoltada, sempre segons l’exigència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada