Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimarts, 14 de juny de 2016

Eixam. Vuit contes per a vuit veus

Eixam. Vuit contes per a vuit veus.
Camille Claudel, Zinaida Serebriakova, Jeanne Hébuterne, Marlene Dietrich, Dora Maar, Mercè Rodoreda, Édith Piaf i Sylvia Plath. Elles són les protagonistes d’aquests contes escrits per Sandra Comas que ens parlen de la seva vida i obra a través de la ficció. Algunes d’aquestes artistes van aconseguir èxit i reconeixement en vida, però d'altres, per circumstàncies històriques o personals, van veure com la seva obra restava oculta o ignorada durant molt de temps. La voluntat d'aquest recull és reivindicar els seus noms per mitjà d’uns relats en els quals l’autora imbrica realitat i ficció des d’una perspectiva personal i íntima, i ens apropa a l’essència de cadascuna d’aquestes artistes. 

Sandra Comas presentant Eixam a la Fira de Bellprat


En el pròleg escriu Marina Subirats:

Abelles que ens precediren


En sabem els noms, algunes dades, poques -on van néixer, quan van morir, potser el nom d’una cançó especialment famosa, o d’una pel·lícula, o d’una fotografia. Ens alguns casos, fins i tot recordem les seves cares, les seves imatges esplendoroses o amargues, somrients o patètiques. Són només vuit, triades entre els centenars de les que han trencat el sostre de vidre, de les que han aconseguit deixar, en algun lloc, una memòria, una traça de llum, una petjada. Tot i saber-ne alguna cosa, fins ara les coneixem només de lluny, un somriure, una anècdota, una vaga història d’amor. Podíem imaginar-les com a deesses, superbes i distants en la seva capacitat de  creació.
Sandra Comas acompanyada de Marina Subirats a Alibri


Però si llegiu aquest llibre, ja no les podreu oblidar. De cop, descobrireu que són les vostres germanes. L’autora ha aconseguit, en una pirueta màgica, fer-les parlar per a nosaltres, convertir-les en dones de carn i ossos, plenes de projectes, d’ansietats, de records, igual que tu i que jo, igual que totes. Les ganes de ser, la por de no aconseguir-ho, la incertesa respecte a la pròpia capacitat, l’èxit que fa tremolar d’emoció, l’amor, sempre, i sempre al final perdut. L’angoixa d’envellir i deixar de ser, de la soledat; la reclusió. I també el record alegre de dies antics quan tot era possible, quan Edith Giovanna Gassion va esdevenir la Môme Piaf o l’autoretrat de la Zinaida Serebriakova va tenir tan bona acollida que la va convèncer a seguir pintant. Aquells dies en que, sense que en siguem conscients, es decideix el nostre destí. Aquells dies que recordarem sempre, perquè marquen un abans i un després.

“Eixam” ens permet alhora fer diverses constatacions. La primera: les veus íntimes d’aquestes dones són les veus de totes les dones. De cop ens parla la Marlene Dietrich, o la Dora Maar, o la Mercè Rodoreda i la seva veu és tan autèntica que ens sembla que son les nostres veïnes, les nostres conegudes de sempre. Bé, a vegades no son exactament elles qui ens parla: és una dona que s’enamora d’un dels seus quadres, o una amiga que dialoga amb el bust d’alguna d’elles, o una lectora identificada amb un personatge. Però és la mateixa veu, igual i diferent, sempre veraç, sempre creïble, perquè és la més personal i alhora la més comú, aquella que xiuxiueja, es descabdella en l’ombra, lluny dels escenaris, quan una es parla a si mateixa. I llavors totes ens assemblem: fràgils, en un món que no és nostre, buscant un encaix i una transcendència difícils d’assolir, contra el vent dominant. En una societat d’homes que ni ens reclama ni ens necessita més enllà dels papers clàssics de mare-esposa-amant a què se’ns va destinar.
A la llibreria Barra Llibre de Sants, amb l'editor


La segona constatació és encara la similitud del desastre. D’aquestes vuit dones, dues es van suïcidar, tres van acabar recloses a casa o en un internat, una va créixer en un bordell, dues més van viure exiliades gran part de la seva vida. I això que eren dones excepcionals, amb algun do que les feia úniques, imprescindibles, i que moltes d’elles van viure l’èxit de les seves creacions. Dones que van anar més enllà del rol establert, que van voler ser alguna cosa més que una baula anònima de la cadena humana. Van voler tenir veu pròpia; tota una transgressió. I les transgressions es paguen amb moneda forta. Encara ara, encara avui. Potser la Camille Claudel ens queda més lluny, és una dona del XIX, quan encara tot havia de començar. Era una pionera, certament; ens va obrir camins, però a quin preu: quaranta anys enterrada en vida, l’obra destruïda, el nom tan perdut que hem tardat molts temps en recuperar-lo. Però la Silvia Plath és la nostra contemporània, és una noia d’ara mateix, alegre i plena d’il·luminacions, lluitant per expressar-se entre l’atenció als nens, el marit que esdevé famós, la factura per pagar, la urgència d’escriure. Sempre caldrà triar entre els dos camins? Sempre la transgressió de voler ser més enllà de la cuina ha de conduir a la culpa de no haver reeixit una família, a una vellesa solitària, que et recordi que no vas fer el que calia, que vas defugir el destí ancestral per endinsar-te en una ruta prohibida?

La tercera constatació és la més dolorosa: el fracàs irremeiable de l’amor. L’amor que s’entrega sencer, cos i ànima, i que devasta i colpeix fins a la mort. Encara aquí, similitud de les dones, vinguin d’on vinguin, vagin on vagin. L’amor traït, experiència constant. I experiència fatal perquè de l’amor s’esperava tot; n’he parlat sovint com “l’opi de les dones”, recordant altres opis antics, com la religió. Aquest l’hem deixat enrere, homes  i dones, però nosaltres seguim necessitant narcòtics per suportar la vida i els seus estralls, i res millor que l’amor. Que els narcòtics masculins, diner i poder, son encara més inquietants i destructors.

Però l’opi té conseqüències sovint terribles. La Jeanne Hébuterne que ens retorna la Sandra devia ser una dona tan jove i apassionada que ni el fill apunt de néixer va poder aturar la seva caiguda. Somiem amb amors així, que t’il·luminen la vida com un llampec! Sempre que no ens fixem, és clar, en el calvari que devia suposar viure amb un Modigliani que imposava el seu ritme destructor. Picasso era probablement un gran amant: Dora va ser una més de les seves víctimes, no solament per l’abandó, sinó fins i tot per la inducció a abandonar l’obra pròpia. Coneixem, més de prop, l’angoixa de la Rodoreda, temorosa durant anys del retorn de l’amat a l’esposa llunyana. I aquesta Sylvia lluminosa, noieta americana triomfadora, posant el cap al forn, per escapar de l’insuportable desamor!


Destins de dona, veus de dona, similars i irrepetibles, cadascuna amb la seva càrrega d’alegria i de dolor. Un eixam que batega incansable, però que avança també cap a la llibertat de ser. Gràcies, Sandra, per acostar-les a nosaltres, per mostrar-nos que les nostres vides no són petites perquè nosaltres no tenim els dons que elles tenien, sinó perquè som dones; i és de la petitesa, de la complicitat entre nosaltres, que surt la força per anar superant els vells mandats i per trobar el camí de la plenitud. Aquest llibre tan intens ens deixa un regust de tristesa, com si, al final de tant d’esforç hi hagués sempre el fracàs. Però ens deixa també la certesa de tantes i tantes dones que lluiten per ser allò que volen, i que ens ofereixen, en aquest esforç, novel·les i poemes, imatges i cançons que ens emocionen i ens fan tirar endavant, per seguir obrint el camí que elles van traçar també per a nosaltres.


                                                                                                                     Marina Subirats

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada