Això és el que en pensa la prologuista Marina Antúnez:
I tu,
com vols viatjar?
Hom, quan vol viatjar pel món, té diverses
possibilitats. La més habitual és la de comprar-se un bitllet d’avió o vaixell,
triar una destinació, una data i una companyia i anar on s’ha proposat. La
segona possibilitat, també força comú a manca de calerons, és la de mirar a la
televisió un documental d’aquests de viatges i empassar-se’l sencer, potser i
amb sort podràs sentir-te com si en fossis el protagonista. Una altra opció és
la deixar-se convidar per aquells amics que tothom té, tan i tan viatgers, i
que sempre acostumen a passar-te sencer, és clar, el reportatge de vídeo o
fotogràfic de les vacances a Seül o Sevilla, si tenim sort que el destí sigui
bonic o interessant. I si no ho és, també és ben bé igual perquè el reportatge
te l’empasses sí o sí.
 |
| Daniel Ruiz-Trillo |
Encara
ens queden més possibles ocasions per a viatjar: a través d’una pel·lícula o
d’una propaganda en una revista que has llegit mentre esperaves que la
secretària del dentista cridés el teu nom, capbussant-nos en una d’aquelles
novel·les que parlen d’Itàlia, Sant Petersburg, Estocolm o Transilvània, o bé
veure programes on la protagonista et porta als llocs que mai podràs veure tu,
sinó només els famosos que conviden en nom de la Experience, un terme anglès que sembla que té més categoria que la
paraula catalana Experiència.
Però no m’allargo més, només acabo dient-vos
que per a mi hi ha una manera màgica de viatjar de veritat i és llegint aquests
contes d’en Dani Ruiz-Trillo que teniu entre els dits. Aquí podreu llegir un
diari des d’un racó del País Basc, veient passar cotxes des d’una carretera
d’Occitània, tastant alguns plats francesos, potser sense veure-hi gaire o des
d’un hotel de mala mort de la Pisa italiana, xerrant portuguès en una conversa
entre pipes valencianes, on tots serem tot, o a Torà de vacances, maleint les novetats
a l’Afganistan al costat d’una holandesa rossa i alta, o declarant una
Catalunya independent a la Viquipèdia. A Barcelona, com qui roda al món i torna
al Born, tot i que l’autor no sigui de la Barcelona capital, però sí que molt
dels nostres músics, la nostra gent, les nostres manies i els nostres costums.
Perquè amb ell, en Dani, podreu viatjar com si fóssiu a casa, sentint-vos
còmodes. I no haver de fer res com els
peixos, o fer-ho veure, mentre treballem a la fàbrica de Gavà, sentir com la
crisi ens ha retallat la rutina i com el mar de l’Escala ens posa nostàlgics
recordant les trobades frec a frec de bons amics poetes recitant plegats aquell
estiu, uns a Figueres, d’altres a Navata, o a Castelló d’Empúries, o a Darnius,
però junts. En aquests contes, em fa l’efecte que tots i totes ens hi veurem
reflectits. Vint-i-dos i palíndroms, que no és poca cosa. I a poc a poc es
teixirà la tela de la lingüística i de les virtuts i els seus defectes sense
“r” i sense cap MB, amb paraules curtes ho expliquen tot, i finalment, amb la
desfeta quotidiana, una història que podria ser massa real per a ser certa però
que mai no serà massa certa perquè un dia sigui real. Amb el cor us desitjo que gaudiu tant dels
contes com ho he fet jo tota aquesta estona. Gràcies pel regal, Dani.
Marina
Antúnez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada