Cròniques de Kaneai de Raquel Picolo és un recull de contes fantàstics, la majoria dels quals transcorren a
Cerbi (Valls d’Àneu, Pallars Sobirà). La natura hi és omnipresent i s’hi trenen
dues melodies ben diferents, la de l’alta muntanya humanitzada, on es barregen
pagesos i estiuejants, i la fantàstica, que brolla de les esquerdes de la
terra, de les roques i dels salts d’aigua. La música i el silenci.
Contrast entre un paisatge geogràfic concret,
fet de muntanyes, rius, prats i cases de pedra amb llosats, i les històries
narrades, ocultes, que surten de les fissures, esbiaixen i tenyeixen l’espai de
colors desconcertants i pinten un univers de límits imprecisos. La muntanya
com a un entorn que desperta records i malsons, que propicia desvetllaments
personals i històries fora de lloc.
També hi ha petites dosis d’experimentació
narrativa, en especial al conte Kaneai,
que es podria titular perfectament l’art
de la fuga:
Es va
despertar. L’Enric dormia al seu costat i això era bo, però no sabia on era. Va
veure la porta de fusta rústica, eren al poble del pare! Va saltar del llit i
va caminar descalça cap al lavabo. Li agradava notar la textura orgànica de les
fustes velles als peus. Va espiar per la porta entreoberta de l’habitació dels
seus amics: dormien. Abans d’entrar al lavabo va seure a la butaca de la sala.
Tremolava. Acabava de visitar en somnis Kaneai , el temple de l'esperit i de
les arts. La sala gran de meditació, el claustre japonès i el gong. El seu pare
li ho havia explicat diverses vegades, els dos asseguts a la mateixa butaca que
ara ocupava ella. El cor li bategava molt fort. La idea d’haver heretat el
somni del seu pare l’esborronava. Va tornar al llit corrents, sense anar al
lavabo, es va abraçar a l’Enric i es va adormir.
L'autora diu: "Quan vaig enviar
l’original de Cròniques de Kaneai al Jordi Solé Camardons de Voliana
Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat sinó perquè és el
que tocava, el que m’ha sortit de natural.
Cròniques de Kaneai ha pogut néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i va deixar el terreny
preparat per posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt
contenta que visquin a la mateixa casa, a Voliana edicions.
Cròniques de Kaneai és un llibre que recull set contes fantàstics, sis
dels quals passen a Cerbi (Valls d’Àneu), perquè és el meu poble natal i en
conec les pedres i les aigües, però podrien passar al Vallès, al Maresme, a
Barcelona o a la Xina. La narració onírica, els vampirs, els monstres i les
realitats paral·leles són universals. Però no serien ben bé iguals, perquè
l’espai sí que compta: les pedres, l’arquitectura, les valls glacials del
Pirineu.
Des del primer moment volia escriure contes
fantàstics, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però
el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes
realistes per deixar volar la fantasia, uns quants formen el primer recull
La nit als armaris, on hi ha un conte titulat El pou impossible que apunta cap a on volia tirar el meu fantàstic.
Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la
meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada