Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimarts, 7 de febrer de 2017

Paraules d'Ester Xargay  a la presentació de "Vint-i-cua" a la Casa del llibre del passeig de Gràcia (3/2/2017)

Presentar Daniel Ruiz-Trillo és parlar d'un defensor i divulgador de la llengua, del català. Hom ho pot comprovar a la seva pàgina Versos.cat, una plataforma activa que comparteix amb un ampli ventall de poetes. També, ja fa uns anys que va endegar el Festival de poesia de l'Empordà Poemestiu, humil, però constant, per on ja han passat moltes veus de la poesia catalana.


Tanmateix en Daniel és, sobretot, un poeta i un narrador que, ben regularment, ens va oferint els seus llibres amb poemes i contes. Del 1999 ençà, cada any, ha anat publicant: Truc curt, Sal i vi, Sonets sonats, Una estona de sal, Partícules i versos, Fibromiàlgia i tu, Recer de versos, Sudokus i tu, 40 plaers, i ara celebrem aquest Vint-i-cua que continua eixamplant els dominis del joc lingüístic, ja característic, del seu registre literari. Recordem que el seu admirat, Màrius Serra, va escriure, a la frase de la solapa del seu primer llibre:
“en Daniel es troba en una fase primigènia, fent, fent el joc. I ja anirà arribant el foc.”

I, com va dir en Carles Hac Mor, ja fa uns anys, en relació a un altre dels seus llibres:
“El foc que ja ens arriba amb els llibres d’en Daniel és potser el foc d’un llumí. I hi pot haver més bellesa en l’encesa d’un llumí que no en un castell de focs artificials.”

I ara, reblo el clau, presentant-vos aquest Vint-i-cua que segueix reflectint aquest interès per a una concepció lúdica de la literatura, que en Daniel manté com a seguidor dels escriptors de l’OLIPO (Obrador de Literatura Potencial), el corrent literari francès que experimentava amb les capacitats estilístiques i combinatòries de la llengua.

En efecte, Vint-i-cua conté vint-i-dos contes breus, d'estètica ben contemporània, en cadascun dels quals, d'una manera o altra, el número vint hi treu el cap. Són contes curts, amens, enginyosos i sense pretensions, la qual cosa els confereix un alè de llibertat que s'encomana.


Vint-i-cua és un llibre que hom pot obrir en qualsevol moment per la pàgina que més li abelleixi i s'aventurés a llegir-la, talment com si hom es fiqués dins les pintures del film Mary Poppins  -quan els actors reals salten dins els quadres, bo i entrant a ballar per seqüències animades-. Així mateix a Vint-i-cua, hom pot endinsar-se per aquests vint-i-dos contes breus cafits d'humor de tons absurds, cadascun dels quals va encapçalat amb un títol palindròmic o cap-i-cua. Vint-i-dues històries que tenen com a fil conductor aquests jocs de paraules, dobles sentits i constrenyiments (o “trava” com li agrada dir a en Màrius Serra) diversos que se succeeixen al llarg del llibre.

El constrenyiment, com a al·licient, com a motor per escriure més enllà de voler dir, amb els mals de caps que infligeix a l'autor que s'imposa aquest repte -que els Olipians definien com a “Rates que han de construir-se el laberint del qual es proposen sortir”, confereix al text un aire absurd que l'eleva més enllà de la representació de la realitat o de la ficció convencional. Vegeu, per exemple, el conte vint-i-u escrit només amb monosíl·labs, o bé el conte divuit on les paraules escrites en majúscules creen una infra-narració dins la mateixa història. No és surrealisme, perquè no vol evocar cap mena de somni, ni desvari, és la llengua que batega, són les paraules que diuen per mà del joc. I aquí, val a dir que l'humor, la sorpresa, la troballa, l'enginy, l'encís de cada mot i el domini del llenguatge és la clau de lectura que fa del sentit i de la versemblança un fet secundari i fins i tot prescindible.

Per acabar i deixar pas a les lectures dels contes que ens ocupen, voldria tornar a destacar el compromís de Daniel Ruiz-Trillo amb la llengua, amb el català i evidentment amb Catalunya. Un dels contes narra com un col·laborador de la wikipedia afegeix a l'article sobre Catalunya: “Nou estat d'Europa des del 2016”.

Tocant a això, per tancar la presentació, m'agradaria llegir un fragment d'un dictat dels que fa la Sònia Moll a la pàgina “Llengua catalana” de la Generalitat. És un text preciós, s'hi descriu un poeta i realment, a mi si més no, aquest poeta, que la Sònia Moll retrata, em recorda molt en Daniel:
Diu que és poeta i jugador de mots esdrúixols. Que li surten sense esforç i que no li cal polir-los, que tal com han sorgit han de romandre, i que després han de volar lliures per recitals i concerts, per places i carrers, per pobles i ciutats, com globus de colors que s'enlairen amb el vent. Diu que és funàmbul de vocals insolents, de consonants que ensopeguen i apòstrofs burletes que et piquen l'ullet mentre fan mutis per l'esquerra. De punts suspensius darrere dels quals sospesa totes les possibilitats futures. Diu que no suspèn mai quan les paraules el posen a prova. (...)”   

                                                                                                                            ESTER XARGAY





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada