Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimarts, 28 de febrer de 2017

Gemma Pellissa parla de "Cròniques de Kaneai"

L'editor transcriu aquí les paraules de Gemma Pellissa en la presentació de Cròniques de Kaneai a la llibreria Nollegiu de Barcelona el 27 de setembre.

Vaig conèixer Raquel Picolo perquè som autores de Voliana Edicions, de fet el primer contacte amb l’autora va ser a través del seu primer recull de contes La nit als armaris. Va ser el nostre editor Jordi SC que en la presentació del meu Glopades de riu a l’Ateneu Barcelonès me’n va recomanar la lectura i em va dir que hi trobaria moltes afinitats. La nit als armaris era un volum de caire realista amb alguns contes amb lèxic pallarès (lèxic ebrenc en el meu).


Penso que compartim una determinada concepció de la literatura amb molts referents comuns i potser també per la condició d’escriptores perifèriques (com l’editor), transplantades del poble a la ciutat. En el seu cas des de Cerbi (les Valls d’Àneu), el gran escenari de Kaneai, fins arribar a Barcelona per fer els estudis. Picolo és doctora en biologia i això també es reflecteix en els interessos que figuren en el recull i en l’amor per la preservació de la vida que hi apareix.
En primer lloc, tant en aquest recull com en l’anterior, hi ha al darrera (segurament com a gènesi) un embadaliment, una fascinació per la tradició oral. En efecte en el primer conte de La nit als armaris, “El meu Adrià”, ja arrencava amb el personatge de Ton, un gran contista, que era qui transmetia el llegat familiar a través de les paraules a les generacions que havien anat a viure a la ciutat. Aquestes històries, inicialment orals, acaben publicades en un volum. Això donava una certa idea de continuïtat, de transmissió intergeneracional. Després de la mort d’aquell personatge, a qui retrobem a Kaneai amb el bastó amb que passejava i que hereta la filla Laura.

A Cròniques de Kaneai, també des del primer relat, “Hemisferi Sud”, que narra la història d’un amor asfixiant entre un maltractador i la protagonista, hi apareix la idea de la preservació del patrimoni cultural en perill d’extinció, a través de la transmissió interpersonal, en aquest cas de la cultura maputxe (com podria ser la catalana o la pallaresa) i les llegendes i rituals que hi estan associats es transmeten de bruixot a bruixot. La condició de bruixa no s’aprèn sinó que es transmet d’un bruixot a un altre en una cadena de transmissió. Això ho dic perquè en aquest segon llibre hi és palesa la tensió entre l’intent de conciliació del poble i la ciutat o més ben dit de la modernitat i la tradició.
Hi ha molts símbols al llarg del llibre que ho posen de manifest: el propi nom de “Kaneai” significa “equilibri, harmonia” (encara que es fa referència a l’equilibri interior perquè Kaneai és el subconscient de la protagonista). Al mateix conte s’expressa veneració pel creador de l’aikido, una art marcial de creació moderna. Per tant, hi tornem a trobar la cerca d’equilibri entre modernitat i tradició.
Cròniques de Kaneai proposa una lectura complexa en què el lector es converteix també en un investigador que va descobrint el significat del recull a través de diferents capes de conte rere conte. De totes maneres, malgrat la cerca d’aquell equilibri entre modernitat i tradició, també hi he intuït l’acceptació d’una batalla perduda i la nostàlgia d’uns temps que ja no tornaran. No sé si aniria gaire desencaminada si afirmés que precisament l’únic conte de Cròniques de Kaneai que no està situat a Cerbi sinó al sud, a prop d’Alacant, intitulat “La muntanya de la lluna” és la representació indirecta de l’enterrament d’un somni o un record del mon actual que és el Cerbi que l’autora coneix i que fins i tot en dona la banda sonora, el concert núm. 1 per a trompa de Mozart. De fet, la música és una altra de les constants del volum: Picolo no només ens “salva els mots i els noms de les coses” sinó també el so i els sorolls quotidians...

Presentació de "Cròniques de Kaneai" a Dòria Llibres, amb la tracductora Marta Pera

Però deia que al conte “La muntanya de la lluna” hi falla l’entesa entre d’una banda la modernitat i de l’altra la tradició que en aquest relat sobre biòlegs està representada pel conflicte entre introduir espècies foranes (que poden salvar la muntanya de la desertització) i la tradició que representa l’immobilisme de la directora del laboratori... Així, en el conte “L’amic” Cerbi és representat com un cementiri i això ho anem veient més clar com més ens acostem al final del recull (vegeu pàgina 85, darrer paràgraf).
Aixó no és cap revelació, no ens agafa per sorpresa, perquè ja al segon conte “Casa emmordassada” s’anunciava a través d’un somni premonitori, la fi de la remaderia a Cerbi. Aquí els transmissors de les històries ja les fan els fantasmes (com els de Moncada) com la petita Pilar o Adrià o l’amic... i s’albira poca esperança quan el supervivent és justament un noiet que no parla però que ha estudiat les paraules de la zona i els animals que hi habiten, els rèptils.
Des del primer conte hi veiem el llegat cultural autòcton representat des de diverses perspectives: nosaltres som els maputxes i també els monjos zen amb una tradició mil·lenària, vistos de de fora, des de l’estranyament, des d’una dimensió màgica o mística, que és la que aporta la fantasia de Kaneai. Picolo recupera escenaris de llegenda com la vall de Curols i hi afegeix éssers fantàstics de nova creació, com els rèptils gegants de color blau fosforescents del darrer conte... D’aquesta manera fa crèixer l’imaginari col·lectiu.

Ja en una entrevista que li va fer Jordi Llavina el 2013 sobre La nit als armaris, Picolo expressava el desig de crear microcosmos a semblança de Mequinensa, amb el seu poble natal, al qual rendeix tribut. Uns éssers i unes històries que deixaran petjada en el lector.
M’he llegit “Hemisferi sud” una vegada i una altra i encara no me l’acabo... entre aquest relat i el de “Kaneai” situat al bell mig del recull hi veig molts de paral·lelismes, encara que les dues històries estiguin ambientades en llocs tan diferents. Les dues tenen el punt d’exotisme en la situació dels escenaris, l’un parla de la cultura maputxe, però transcorre entre el Marroc, un bar de Vilassar i alguna escena muntanyenca; l’altre situa un temple de monjos zen dins un monestir romànic al cor del Pirineu. L’element fantàstic és present en els dos, les dues protagonistes (que d’entrada no són els personatges més forts ni els més obscurs), són veritables guerreres que s’enfronten de veritat. I la lluita que viuen no és gens trival, és una lluita per la vida, a vida o mort. A “Hemisferi sud” la banda sonora és la de Mercedes Sosa cantant “Sueño de serpientes”, que són serps marines que es volen cruspir qui parla. És una lluita entre la vida i la mort, també a “Kaneai” entre el pare que va donar la vida a Laura i que ara li vol prendre i ella que ha de matar-lo simbòlicament... És la lluita per la vida del poema de Brecht que precedeix la cançó de M.Sosa. Dones que lluiten per la vida, de fet només els dos darrers relats estan protagonitzats per homes. Formalment i arquitectònicament “Hemisferi sud” és més senzill que el laberíntic “Kaneai” que està farcit de referències literàries clàssiques, al Laberint d’Ariadna, al mite d’Èdip...
Parlant de Cròniques de Kaneai a les Ter-Cat de Mataró

Parlem de la dimensió Fantàstica o oculta del recull: el mecanisme que sovint utilitza Raquel Picolo per introduir els personatges al món fantàstic és el somni, generalment nocturn, com ja ho feien els meus autors medievals; però a Kaneai els somnis deixen una prova a les persones que els han tingut per demostrar que eren reals: somnis compartits, ferides, marques a la pell [nota del transcriptor editor: l’autora insisteix en la realitat dels “somnis” dels seus relats, com si més que somnis fossin noves dimensions, dimensions ocultes d’altres realitats tan reals com el que vivim com a real, d’aquí l’aparició d’aquelles proves]. Hi ha diferents tipologies de somnis: els més senzills són les visions de nit, fruït del cansament o les preocupacions o les pors (paraula que apareix amb insistència en el llibre) de les protagonistes, com a “La muntanya de la lluna” o “Transformació”... També el somni complex de Kaneai, un espai al qual s’hi accedeix a través del somni i d’un monestir amb dos espais el claustre de meditació i la porta vermella que porta al laberint. (...)

No només entrem en espais fantàstics [nota del transcriptor: l’autora subratlla la importància que ha volgut donar en aquest llibre a la creació d’ambients, d’espais, per damunt de la importància dels personatges, que era major en La nit als armaris] o màgics que podrien allotjar-se en el nostre interior, sinó que l’element fantàstic dona vida a éssers sobrenaturals, éssers que provenen tant de les llegendes i de la literatura com els fantasmes, bruixes, fades, vampirs, l’ocell tue-tue dels maputxes qeu anuncia la mort o el rèptil mutant de “Bellesa galàctica”, més pròxim a la ciència-ficció. Potser inspirada en el Bosco, ens mostra monjos com si copulessin. Val a dir que aquestes bèsties no necessàriament se situen en oposició als humans que protagonitzen les històries, sinó que moltes vegades són fruit d’una transformació, són éssers híbrids. (...)

Per concloure voldria insitir en dues idees: d’una banda en la coherència que presenten els dos reculls de Raquel Picolo que tenen un fil conductor molt clar vehiculat a través de la tensió entre la tradició i la modernitat, l’estancament i la immobilitat... Dit en altres paruales, la universalitat del volum es troba en els temes que tracta entre els quals destaca la batalla entre la vida i la mort. I d’altra banda, Picolo ha construït personatges memorables, sòlids, amb una imatge definida que queden impresos després de la lectura i que conformen el microcosmos de la Cerbi literària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada