Benvinguts a la Poesia de Voliana (II)

Continuem el repàs de la nostra col·lecció de Poesia;

El 4t número de la col·lecció Voliac Poesia va ser Amb remor de vent (agost 2015) de Núria Queraltó Villar amb pròlegs de l’home del temps Francesc Mauri i l’escriptora Anna Maria Villalonga. Escriu Villalonga:

Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades. En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  

En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.

Ens ho diu el Mestral:

                                          Amb ulls d’entranyes

                                          llegim la realitat

                                          que és només nostra

I també el Ponent:

                                        D’eterns miratges

                                        la clau del cementiri

                                        tanca la porta

El número 5 va ser El mòbil del poema (setembre 2015) de l’enginyer agrònom Oriol Marfà. Poeta i pagès, la natura i l’amor són ben presents en el seu poemari:

           T’he vist en les pintures

           En el blau cel dels olis.

           Avui que esporgo ceps,

           Et veig al fons, al mar,

           Entre sarments i pàmpols.

           Blau-mar per tot i sempre.

I el número 6 Atlàntic (setembre 2015) de Francesc Mompó. 

Carles Duarte escriu el pròleg:

“d’aquest impressionant Atlàntic, un llibre que reflecteix la participació de la nostra literatura en la configuració de la modernitat i que constitueix un exercici reeixit de reconeixement de Francesc Mompó, un escriptor major tant en prosa com en vers, mestre i referent per a molts autors, a unes figures literàries esdevingudes exponents d’una voluntat de fugir de la mediocritat, de ruptura, d'afrontar reptes audaços. Mompó les integra en la seva literatura, que d'aquesta manera s'eixampla encara més, i hi entreteixeix una conversa.

La visió de l’oceà, que desconeix les fronteres, allibera la ment i ens convida a obviar els refugis de la quotidianitat, els seus murs, que ens protegeixen però que alhora silencien o anul·len la nostra capacitat de concebre noves formes de dir i de viure.

A Atlàntic Francesc Mompó, “pedrapiquer de la llum i de l'aire”, navega, solitari però acompanyat de quatre autors que li són propers, per les rutes on la vida es fa llum des del batec antic de les paraules. Ho fa entre dues geografies i dos universos culturals, artístics,..., l’americà i l’europeu, que s’interpel·len d'una manera indefallent des del segle XIX i encara més en una contemporaneïtat de corrents vigorosos i influències recíproques i alternatives”.

El número 7 Al dinar dels diferents  del músic i compositor Daniel Sesé, amb pròlegs de Conrad Setó, Carlos Cubeiro i Carles Guillén. 

Conrad Setó escriu:

“Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.

Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.

L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta.”