Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimarts, 9 de maig de 2017

Carles M.Sanuy parla de Del pretèrit imperfecte al futur simple

El poeta Carles M. Sanuy escriu en el pròleg del llibre de poemes
 Del pretèrit imperfecte al futur simple de Montse Gort:

Conjugar la vida o Com jugar la vida
(El corrent M. G.)
                                                    
Al pròleg del llibre-catàleg Poble Nou 1985-1999 (Ed. Godoy. Barcelona  1999), de l’artista Mateo Vilagrasa, el filòsof Rafael Argullol ens parla de l’existència d’un espai de tensió i de contraposicions on es configura la germinació d’una idea. Anys abans -el 1986- el poeta i crític Jaume Pont, en la introducció al seu llibre El corrent G.V. L’obra poètica de Guillem Viladot (PPU. Barcelona 1986), situava en aquests espai de ‘tensió creadora’  l’origen d’un discurs, d’una anàlisi i proposta estètica o, simplement, d’un procés de creació.
Per a un i altre autor (i per a molts altres)  és en aquesta dialèctica de contraposició i/o de conflicte -ja sigui entre dos plantejaments estètics o intel·lectuals, o ja sigui entre diferents llenguatges i disciplines creatives- on se situa el procés creatiu. I és aquest espai o territori indefinit el què defineix  l’obra de Montse Gort i aquest seu primer poemari.



L’autora, nascuda a Lleida l’any 1963, filla i germana d’artista, es mou entre el discurs derivat de la seva formació en Arts Plàstiques i una quotidianitat literària, senzilla i sense pretensions, que beu, però, en un cànon personal inequívocament territorialitzat i que ens porta a un discurs d’una solvència tècnica evident i a una mirada on la ironia i la juguesca hi són determinants.

Poeta discursiva i objectual, l’obra escrita de la Montse Gort participa dels plantejaments plàstics i visuals d’un Guillem Viladot  o un Joan Brossa i, en contraposició,  els seus poemes objectuals ens remeten directament a la poesia escrita d’una Maria Mercè Marçal o un Màrius Torres. 


És a dir: el discurs poètic escrit de la Montse Gort i el seu discurs plàstic i visual es retro-alimenten l’un i l’altre, beuen i barregen l’aigua de les mateixes fonts –indistintament plàstiques o literàries- i estableixen aquell aiguabarreig de tensió creativa de què ens parlaven Pont i Argullol on la Montse sura, neda, navega i s’afirma amb una envejable maduresa i naturalitat. El resultat és, tornant al text citat de Jaume Pont, ‘un corrent poètic (...) que camina cap a la consciència reclosa de la pròpia identitat. Un corrent: el corrent G. V.’. En aquest cas, el corrent M. G.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada