Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dissabte, 9 de desembre de 2017

Us presentem Amb sense tu de Pep Elias

A Anoia Diari parlen d’Amb sense tu de Pep Elias. Reproduïm aquí alguns fragments de la ressenya i també l’entrevista que han fet a Pep Elias a Anoia Diari amb motiu de l’aparició d’Amb sense tu.
Escriu Henar Morera Velázquez (http://anoiadiari.cat/preferits/tu-pep-elias/):

 Acaba de sortir Amb sense tu, la tercera obra de ficció que publica Pep Elias. Un dia va trobar una paraula que li devia semblar que descrivia la seva dèria lenta i constant de posar per escrit la manera com s’explicava el món a si mateix, l’escrividor, i amb aquest mot va encetar un blog. Tal com va apuntar Jaume Farrés en la presentació del llibre, ‘escrividor’ sembla ser un ofici a mig camí entre ‘escrivent’ i ‘escriptor’. És una paraula enjogassada i ocorrent, amb què, per la seva modèstia, ell s’hi deu sentir còmode però, havent llegint Amb sense tu, em permeto suggerir-li que l’abandoni, que ja no pot predicar-se a si mateix com a escrividor, com aquell qui no gosa poder-se dir ‘escriptor’ amb totes les lletres, perquè ell les sap totes i, encara que no se’n vulgui reconèixer, en té l’ofici i la traça. 
Aquests divuit relats, força breus en general, estan perfectament estructurats i construïts, amb principis ben alçats i finals com esculpits... Uns títols que diuen “llegeix-me” per a uns relats de molt bon llegir. Parteixen de la quotidianitat, d’una realitat ben conformada, tranquil·la, a vegades fins i tot mediocre, que tot d’un plegat es plega una mica, es distorsiona imperceptiblement. En la majoria d’històries, el narrador presenta un personatge des de l’omnisciència selectiva i el fa passar per un petit atzucac, un clic que li distorsiona la percepció del seu món afable. L’extraordinari és a tocar, a la cantonada de casa, perquè hi ha altres mons però són en aquest. L’artifici narratiu es crea en el moment que el lector accepta el fenomen estrany en el marc de rerefons realista. Rere la capa enganyosa de trivialitat i un simulacre d’actitud ingènua i bonhomiosa, els personatges es mouen abocats a l’absurd,  entren en contradicció amb les lleis de la física, participen d’un encadenament de causes i efectes que no poden controlar, pateixen una deformació del seu comportament habitual o suporten el canvi que els provoquen d’altres; en definitiva, es veuen envaïts per l’estupefacció. Més desconcertant és l’efecte que provoquen els relats en primera persona, per la proximitat amb el punt de vista de qui veu trasbalsat el codi que coneixia i ha d’admetre que no és més real allò que la lògica i l’experiència demostren que ho és, sinó que l’imprevist i l’inexplicable poden esdevenir reals o si més no, versemblants. El lector ho accepta, entre agraït i sorprès, perquè, com l’escriptor, sap que l’improbable no sempre és impossible.

Com a bon filòleg, Pep Elias juga amb les paraules i es nota que s’ho passa molt bé. M’agrada quan llegeixo que un fa posat de punts suspensius o una noia parla ràpid, sense signes de puntuació;  aplaudeixo quan adjectiva un home d’eficaç que cinquanteja amb una elegància un xic exagerada. Estireganya significats, posa humor a frases fetes, construeix jocs lingüístics: un futbolista que se sent fora de joc, la periodista Bàrbara tornant a la vida bàrbara, que va patir un accés de desconcert. I amb la complicitat de Calders, amb qui guarda un aire de família, descriu un matrimoni de més de mig segle, s’havien conegut abans-d’ahir, però ja eren demà passat.
Tot ho embolica amablement, amb un punt d'humor de gentleman, en uns llocs que no tenen nom i en un present que ens pica l’ullet, com passa quan la Roksolana accepta una feineta amb un mag de pa sucat amb oli per subvencionar-se la independència que unilateralment havia declarat el dia que va marxar de casa per instal·lar-se en la república lil·liputenca d’un antre. I ell mateix se’l pica descrivint l’escriptor protagonista d“Ets i uts” en el moment de recollir un gran premi (immerescut, clar) quan explica un ridícul joc de paraules amb el títol de la novel·la que provoca unes riallades. Amb sense és un títol molt ben trobat que dona un joc honest i pulcre i a tota una generació ens fa pensar en la resposta a la pregunta de les iaies: Com vols la llet, amb sucre o sense? I que s’agermana perfectament amb l’eloqüent fotografia de la portada. 


Entrevista a Pep Elias a Anoia Diari (8/12/2017)
'Amb sense tu'. El títol és un oxímoron en si mateix, que fa referència a històries paral·leles, a un univers altern que es crea amb situacions que podrien haver passat. Però l'origen és l'expressió de català col·loquial feta popular per Joan Clos de tramvia "amb sense aturador"?
"Amb sense" és una expressió col·loquial que jo sempre he sentit a dir a Igualada. La meva àvia sempre em preguntava si volia la llet amb sucre o amb sense. En el cas del llibre, aquest "amb sense" m'encaixa per explicar relacions que combines presències i absències; també hi ha històries i situacions ambigües o personatges contradictoris que permeten aquest joc d'amb i sense a la vegada.
L'ombra de Calders sembla molt present en aquest univers contradictori. Precisament, un altre autor de casa, Joan Pinyol, el reivindica molt. És l'autor català que li ha deixat més empremta?
La literatura catalana té una gran tradició d'autors que són mestres en el gènere del relat curt, que és el que jo he treballat més. Quan el vaig llegir de jove, Calders em va fascinar per la naturalitat aparent amb què els personatges afrontaven situacions també aparentment inversemblants. Quan vaig començar a escriure potser m'emmirallava més en autors que em resultaven més propers, com Quim Monzó o Sergi Pàmies, però de mica en mica vas trobant el seu propi estil, que no deixa de tenir traces de tots els escriptors que t'han fascinat.
'Literalment incapaç...' eren relats; 'Olor de gas', novel·la... per què aquest retorn als relats?
Quan començo a escriure un text miro de no prefixar què en sortirà, si un conte de quatre pàgines o una novel·la de 150. Penso que és la manera de no hipotecar el procés creatiu. Per a mi, escriure és experimentar, no pas constatar. M'agrada deixar que la història em porti i no limitar-me a confirmar un plantejament previ; confirmar el que ja has previst és més avorrit. Però és cert que sempre m'he sentit molt còmode amb el format breu. Potser perquè m'he dedicat molts anys al periodisme, que és una manera d'escriure que t'obliga a fer un esforç de síntesi. De vegades en un titular curt i un text de deu línies havia d'explicar qui havia fet què, on, quan i com. Això t'obliga a triar bé les paraules per trobar el matís més adequat. Hi ha qui diu que els meus contes, en el fons, tenen un aire de crònica. Els personatges de vegades només queden esbossats; ni tan sols cal que tinguin nom, perquè el que importa és la història. La novel·la, en canvi, es basa en l'acumulació d'informació. Has de justificar molt més els actes, les decisions i les reaccions del personatge.
Presentació Amb sense tu a Igualada

'Olor de gas', amb un subjecte condemnat a no tornar d'un viatge espacial, tenia un horitzó força metafísic. Aquell deix existencial continua present a 'Amb sense tu'?
'Olor de gas' era una novel·la ambientada a Mart, tot i que té molt més de ficció que de ciència, perquè en realitat es pot entendre com una reflexió irònica de la vida al nostre planeta. Ara, en canvi, aquestes històries toquen més de peus a terra. Els personatges i els escenaris resulten fàcilment homologables per als lectors. L'exercici que he fet és de posar a prova aquests personatges amb situacions que els obliguen a enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions. Què li passa a una estrella de la tele quan descobreix que el món i fins i tot el seu programa poden funcionar perfectament encara que ella no hi sigui? Què passa si trobes una persona que vol viure amb tu, però no sap viure sense una altra?
Parlem d'oxímorons. Quin d'aquests oxímorons ho és més: 'foc fred', 'no sóc monàrquic, sóc juancarlista', 'amb sense tu', 'amor odiós', 'Espanya plurinacional'...
Jo escombro cap a casa. No hi ha ficció amb sense realitat. I la realitat és ambigua. Precisament per això la podem qualificar, li podem posar adjectius. Fred, monàrquic, odiós o plurinacional no deixen de ser adjectius que qualifiquen i que, per tant, donen una visió subjectiva. Amb sense tu és una expressió que sembla contradictòria, però no qualifica. En anglès tenen la preposició  without, que literalment seria el mateix. En català no és una expressió normativa, però podem tenir aquesta sensació d'ambigüitat, de sí però no, de junts però no barrejats, de sí però només una mica... És ben bé això: amb sense.
Quin és el procés per escriure relats? Costa més fer-los atractius, que una novel·la? O desgasta menys?
El relat curt és com una cursa de cent metres. Has d'arrancar fort, mantenir la progressió i reservar forces per a un últim esforç final. No hi ha marge per afluixar el ritme. Jo procuro anar de cara a barraca. Presentar de seguida el personatge i plantejar quin problema té. Si no hi ha conflicte, si el personatge no té una dificultat que l'obliga a actuar, no hi ha història. La novel·la, en canvi, és una cursa de fons, una marató. També cal que hi hagi un conflicte, però pots esperar algun capítol per complicar-li la vida al protagonista i pots distreure't amb altres històries col·laterals. El ritme no és tan intens, però també has de vigilar que el lector no es cansi. El risc és ser massa dispers.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada