Ferran Suay (València, 1959) és professor del Departament de
Psicobiologia de la Universitat de València, responsable de política
lingüística a Acció Cultural del País Valencià, i president de la Xarxa Europea
per la Igualtat Lingüística (ELEN), la principal organització europea centrada
en la defensa i promoció de l'ús de les llengües minoritzades.
Des de 2003 ha estat treballant activament en la promoció
de l'assertivitat lingüística com a forma complementària de superar els efectes
adversos que la minorització exerceix sobre els parlants. El 2010 publicà, amb
Gemma Sanginés, Sortir de l'armari
lingüístic, que va obtenir el Premi Sant Jordi, Lupa d'Or.
Josep-Enric
Escribano, professor i president d’El Tempir d’Elx,
escriu:
“Quasi tots aquests
articles són radiografies sociolingüístiques, en què Suay amb quatre o cinc
pinzellades ràpides però profundes retrata, per un costat, les estratègies de
la dreta estatal i regional espanyolista perquè la llengua catalana reste de
per vida en una posició sucursalista i subordinada respecte del castellà (amb
un objectiu final: la seua desaparició) i, per un altre, analitza quins són els
ressorts psicològics dels quals es val aquesta dreta perquè els
valencianoparlants assumisquen la seua inferioritat lingüística sense cap
qüestionament personal. No ens enganyem, però. La dreta no és l’única que hi
contribueix. També l’esquerra estatal de sempre s’encarrega d’engreixar, i de
quina manera!, la maquinària nacionalista espanyola”
Rafael
Castelló Cogollos, doctor en sociologia i Director
del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València ens diu:
“La lectura d’aquests textos, junts i
reordenats segons una lògica temàtica i no segons la lògica de la seua
producció cronològica, m’ha impressionat. L'efecte del recull és molt potent.
Tant que, per tancar la lectura, vull remarcar la dimensió sociològica i, per
tant, política, del que es diu en aquest llibre. En aquest llibre es diuen coses
que havien de ser dites. La mirada sociològica és sempre una mirada política
atenta a les complexes asimetries de la vida social: preferentment per
denunciar-les, però també hi ha qui prefereix amagar-les. No és el cas de
l'autor, i cal estar-li ben agraït a Ferran Suay.”
Josep Vicent Sanxis escriu sobre el llibre:
El motiu principal pel qual hem considerat
adient publicar aquest llibre és l’interès i la riquesa que presenta aquest
recull d’articles d’opinió, que provoquen la necessitat d’aproximar-se a més
valencianoparlants (i valencianocallants) del nostre país, que considerem
prioritari pel que fa al tractament de la nostra llengua en una societat, i que
sovint no li dedica uns comportaments responsables i afavoridors de la
recuperació de la normalitat. També ha influït, cal dir-ho, la nostra
consideració cap l’autor i la seua obra, consagrat ja en el camp de la
sociolingüística. La seua tasca constant i apassionada fan d’ell un referent pel
que fa a la dignitat de la nostra llengua i la direcció que la societat ha de
seguir per tal d’assolir-la; unes posicions que ha defensat fins i tot davant
de l’ONU.
Aquesta obra ha estat escrita i
publicada per a tota la nostra societat (usuaris de la llengua
i població en general), tant per a aquells que
l’estimen i l’empren d’una manera natural enfront de la supremacia de
l’espanyol, com per a aquells altres que manifesten una certa hostilitat cap al
reconeixement i ús normal del valencià. També ha estat projectada com a
material didàctic per a tècnics, dinamitzadors, mestres, promotors
lingüístics, comunitat educativa, etc. que constantment necessiten més i més
arguments en la seua tasca, tan necessària i urgent,
Finalment, l’escriptor Joan Francesc Mira, escriu en el pròleg:
“A fi d’estalviar llargues consideracions
històriques, o reflexions sobre ideologies i conceptes (que d’altra banda el
lector trobarà entre els textos utilíssims i oportuns de Ferran Suay, autoritat
indubtable), recordaré només, per començar aquest pròleg o presentació, dos
fets concrets que mostren de manera contundent i diàfana els efectes que les
decisions preses des del poder poden arribar a tindre justament en aquesta
matèria de llengües i de supremacia. En primer lloc, els valencians no hauríem
d’oblidar mai (i pensar i actuar en conseqüència), que el mateix any de la
batalla d’Almansa, i molt poc després del fatídic decret del 29 de juny que ens
reduïa al no res com a entitat política i proclamava la nostra rigorosa
inexistència en tots els ordres institucionals i l’absorció a tots els efectes
en l’espai polític de Castella, també la llengua va rebre el colp fatal. Des
del principi, doncs, el nou poder castellà i absolut va imposar de manera
directa i explícita l’idioma de les noves lleis i dels nous governants, del
Capità General fins a l’últim dels escrivents municipals...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada