Això no és un
Biolit
Venint
dels laberints de la novel·la, i havent passat pels diversos camins del conte,
em venia de gust extremar la brevetat. M’agraden els reptes i me’n vaig
proposar un fet a mida: explicar històries en poc més d’una pàgina i convertir
l’experiment en una sèrie de contes breus que anomenaria Biolits – instants de vida passats per la literatura
– i els publicaria quinzenalment a la revista digital Núvol. Aquest era el punt
de partida; la realitat són els 85 Biolits que hi van aparèixer des del març
del 2013 al juliol del 2017.
No m’havia
fet un banc d’idees previ, volia que sorgissin dels estímuls de cada moment,
obrint i tancant diferents línies. Allò de deixar-se guiar pel pas del temps i
la inspiració espontània. El més difícil sempre és trobar l’embrió i la forma
narrativa que pot adquirir; és a dir, connectar amb el pinyol de la història. Tot
seguit ja és cosa de desplegar l’argument i escollir els detalls significatius.
Després d’alguns esquemes i una primera escriptura a raig abundant, es tracta d’esporgar
el que sobra i injectar-hi el que falta. Polir i polir, procurant que entre
cada revisió passi almenys un dia, per mirar-s’ho amb uns altres ulls. Fins que tens la sensació que no ho pots
millorar més. El pinyol ja està madur, encara que la fruita pugui créixer més i
més a instàncies del lector quan es pregunti: “I què va passar més?” o “I ara
què passarà?”. Són respostes que no cal que doni el text, a l’espera que
cadascú en faci la seva versió més enllà del revulsiu final.
Ara ha
arribat el moment de reunir els 85 Biolits en una edició de paper, perquè el
lector es mogui lliurement per tota la col·lecció, llegeixi cada peça per
l’ordre que més li plagui i en faci les seves associacions més personals. Abans
de passar del digital al full imprès, però, he revisat tots els textos, n’he
canviat les paraules i els punts i comes que he cregut convenients (molt pocs),
però sobretot els he distribuït en uns blocs temàtics que poden facilitar la
lectura. És una certa agrupació de continguts que no implica unitat d’estil, ja
que en cada bloc conviu la varietat pròpia dels Biolits, entesa com la suma d’impulsos
de què sol estar feta la vida. El propòsit és que cada història es defensi per
ella mateixa, amb tota la gamma de veus narratives i amb uns tons que van des
de l’humor més declarat a les situacions més dramàtiques, defugint tant
l’astracanada com la tragèdia. Potser perquè m’intento demostrar que la vida
està feta de molts contrastos que ens convé contemplar amb generositat, sense
que la sang hagi d’arribar al riu.
Per
tant, la invitació queda feta: a gaudir d’una lectura distesa, puntual, capriciosa,
amb moltes entrades i sortides. Que cada un d’aquests pinyols acabi de madurar
dins la consciència del lector, fins que es noti per dins tota la fruita ben
rodona. Llavors serà un bon moment per a les relectures.
L'autor
Isidre Grau i Antolí
(Sabadell, 1945), de formació enginyer químic i professor de català, viu a
Cerdanyola del Vallès. Durant quinze anys ha impartit tècniques de novel·la i
de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. És autor de 14
novel·les, entre les quals destaca la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi
Sant Jordi 1985) i la darrera La ciutat
dels solitaris. A part de l’últim recull de contes El dia de l’incident, té l’anterior narrativa breu recopilada a La pell dels anys. Contes 1981-1994. Va
ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i col·laborador del diari Avui. Fruit de
l’experiència docent, ha publicat els assaigs literaris L’arquitectura del
conte (edició ampliada el 2016) i La maleta de l’escriptor. També ha
escrit Primer paisatge, unes memòries
d’infància ficcionades. En els darrers quatre anys ha publicat quinzenalment a
Núvol la sèrie de contes breus, anomenats Biolits, que ara reuneix en aquest
llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada