Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 10 de desembre de 2018

De cua d'ull, de Clàudia Mollfulleda


DE CUA D’ULL, de Clàudia Mollfulleda. Presentació de Joan Gallart:

El 2015 es va publicar un article al New York Times que va inspirar un experiment que posteriorment es penjaria a youtube. Aquest article explicava que quatre minuts de contacte visual entre dues persones sense interrupció augmenten la intimitat entre elles. Per tal de comprovar aquesta teoria es van reunir sis parelles en diferents etapes de  la seva relació. La dona d’una parella que portava cinquanta-cinc anys casada afirmava, en acabar els quatre minuts, que en tots aquells anys de matrimoni mai s’havien mirat als ulls amb el seu home tal i com ho acabaven de fer. I l’home d’una altra parella va dir que havia estat meravellós poder mirar la seva dona sense parlar de la feina, de les situacions de cada dia…

Un sociòleg com Erving Goffman afirma que les interaccions socials se sostenen en el joc d’avaluació constant de la mirada de l’altre. L’objectiu final sempre és l’aprovació.
I encara el psicòleg Lluís Sanmiquel certifica que l’ús de la tecnologia està afavorint el contacte virtual en detriment del contacte personal i que aquests murs tecnològics estan fent que perdem oportunitats de comunicació amb canals que tradicionalment han facilitat la connexió amb altres éssers humans.
Clàudia Mollfulleda a la trobada d'escriptores del Maresme 2018


DE CUA D’ULL, de Clàudia Mollfulleda, parla, sobretot, de tres temes: de mirades; de com aquestes mirades o precisament l’absència de mirades condiciona les nostres relacions personals; i de com les noves tecnologies, que permeten evitar les mirades, poden arribar a ser un escull insalvable en la comunicació entre les persones.

Però també parla de la importància dels mites clàssics, de la mort, del poder de la família, de les absències que no es poden reemplaçar i a les quals cal fer front, malgrat tot; de la importància del tocar-se en una relació; de com et canvia la vida quan tens un fill; o encara, de temes tan actuals com l’atemptat de l’agost de 2017 a Barcelona.

I, a més, en molts dels contes, també hi traspua una mirada irònica, un humor subtil que treu ferro a les temàtiques que de vegades planteja.

Que el llibre es vehicula a través de les mirades ho certifica el mateix títol del recull (De cua d’ull) o el títol dels diversos contes (Tenir pa a l’ull, Entrar pels ulls, Ser de mira’m però no em toquis…).
Amb altres autores de Voliana a Calella de Mar


Que la fredor de les pantalles esmorteeix els nostres ulls, que es conformen a caminar cap a la ceguesa es constata en la mateixa caracterització de molts dels personatges que viuen cecs a la realitat que els envolta. Els personatges no fixen directament la vista en el que volen veure. Miren el món de cua d’ull.
A “Perdre de vista”, per exemple, en Simon es sent alliberat ajagut al sofà amb el comandament del televisor a la mà (canviava de canal cercant realitats o ficcions que li permetessin  camuflar els seus fracassos rere les misèries dels altres). A “Vista cansada”, a la Teresa li fan mal els ulls: És de fixar els ulls en una pantalla d’ordinador quan vull estar amb tu, o de mirar amb impaciència el monitor d’arribades de l’aeroport, o de clavar la vista a la pantalla del televisor quan anuncia, tot de sobte, disturbis a pocs metres d’on t’allotges aquella nit. L’antídot és, de fet, tornar-se a mirar als ulls: Espero que algun dia tindrem l’oportunitat d’asseure’ns un davant de l’altre i, mirant-nos per fi als ulls sense el pes del comiat, ens regalem les paraules que als nostres cors els haurien calgut per tirar endavant plegats.


A DE CUA D’ULL (Voliana Edicions) també es parla de la diferència entre veure i mirar. A “Punt de vista” hi llegim: Mirar les imatges resultants del covard atropellament no significa veure les pèrdues que s’hi van produir. Sovint mirem, però no veiem. Novament, la manera de combatre aquesta miopia han de ser les mirades amoroses que poden salvar el món: Caldran moltes abraçades generoses i carregades de perdó, moltes mirades amoroses que no jutgin per l’aparença.

La mateixa foto de la portada, de fet, ens mostra a Medusa, que convertia en pedra qualsevol que gosés acostar-s’hi. Potser l’autora ens vol dir que hem de ser com Perseu i aconseguir deslliurar-nos  de tot allò que ens paralitza i que no ens deixa fer o ser el que volem ser o fer.
El món clàssic, fruit de la formació acadèmica de l’autora, impregna les pàgines del llibre. I és que els mites són com contes que volen transmetre una realitat […] Els mites no són més que un mirall que ens permet entendre el que ens passa, que ens mostra cap on anar, que ens ajuda a no perdre l’esperança. Però caiem en l’error d’aferrar-nos-hi com si fossin veritats absolutes o constructes inqüestionables, lliures com som de prendre decisions al nostre albir.
Presentació a Malgrat de Mar, amb Assumpta Mercader


Un recull de narracions és com una finestra que se’ns obre al davant perquè hi donem un cop d’ull; però alhora, com en un mirall, ens hi podem veure reflectits. De fet, és probable que en acabar de llegir les narracions de la Clàudia Mollfulleda ens preguntem: Com em comunico jo en la meva relació?

Finalment, i com a colofó a aquest petit esbós del que podeu trobar a DE CUA D’ULL, volem destacar l’humor que també es present en alguns dels contes. Sobretot a “Tenir ull clínic”, en què els protagonistes, que es dediquen a la prostitució, proven de combatre la crisi de clients que tenen convertint el burdell en una espai temàtic dedicat al Tirant lo Blanc. És així com aconsegueixen que els visitin catalanistes, nacionalistes, separatistes, sobiranistes… Avesats a les grolleries i obscenitats amb què els visitants solien acompanyar l’acte sexual, se sorprenien amb les expressions arrencades de l’obra de Martorell, ja fos a l’estil de la “valenciana prosa” -culta i retòrica- o “en vulgar llengua valenciana”.

De CUA D’ULL és, en definitiva, tal i com es pot llegir en una de les dedicatòries que va escriure l’autora, una mostra de l’amor incondicional a la paraula escrita, als mots que volen, sols, cap a l’altre; als artífexs que hi juguen i en fan rondalles, als llibres, a les biblioteques i a tot allò que ens fa savis.

                                                                               Joan Gallart













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada