Enguany volem regalar als lectors de Voliana Edicions un conte de Nadal, per gentilesa de la nostra autora, actriu i narradora de contes Assumpta Mercader, autora també del divertidíssim recull de contes "La dona que somiava mariatxis" publicat a Voliana. El conte que reproduïm aquí és de plena i dramàtica actualitat.
 |
| Assumpta Mercader |
ELS TRES
REIS I UN REPUBLICÀ
Va
claudicar. Després de molt insistir, l’argument d’ella el va tombar. Aquell “doncs
ja explicaràs tu als teus fills per què els reis no els han portat regals” li
va desmuntar les raons. S’hi havia oposat amb fermesa, assegurant que un
republicà de soca-rel com ell no havia de deixar entrar reis a casa, ni tan
sols si eren simbòlics. I si finalment va acceptar, molt a contracor, va ser
amb una condició: els reis passarien per casa però ell no els aniria a esperar.
La sola idea de fer veure que estava il·lusionat davant “ses majestats” li
regirava l’estomac. Se n’havia lliurat sempre gràcies a la feina, però ara els seus
horaris havien canviat i, si no s’hagués plantat, s’hauria vist obligat a inclinar-se
davant el trio coronat. La dona va acceptar que no els acompanyés sempre que
ell aprofités aquella estona per anar a buscar els regals i amagar-los a casa.
Va arribar
el dia. La dona i els fills eren a veure la cavalcada i ell anava amb el seu
cotxe, un Seat Ibiza groc, carregat fins al capdamunt de joguines embolicades
amb papers de colors llampants. Se sentia atabalat, disgustat i ple de
sentiments contradictoris. Es preguntava si estava educant bé els seus fills
deixant que adoressin reis. I si se li tornaven monàrquics? Es consolava
pensant que tot plegat no era res més que una tradició i que potser no calia
donar-hi tanta importància, però el mal humor i les ganes que tot hagués passat
no les hi treia res ni ningú.
Va arribar al
carrer on vivia i va trobar-se que una tanca li barrava el pas. S’ho trobava
sovint: un veí feia obres i necessitava fer passar camions. S´hi va apropar, va
baixar del cotxe i va veure que el camí estava lliure. Va pensar que, de ben
segur, si el carrer estava tancat era per la distracció d’algú que havia marxat
amb presses i sense acabar de fer bé la seva feina. Decidit, va apartar la
tanca i va tirar avall.
Ja era a mig
carrer quan es va adonar que en direcció contraria avançava alguna cosa: només
distingia llums i li semblava sentir un gran rebombori. Es preguntava què
deuria estar passant i no encertava a
endevinar-ho. Va tardar una bona estona a adonar-se que el que li venia per
davant era la cavalcada de reis i que aquesta era la raó per la qual s’havia
trobat el pas tancat.
Les seves
cabòries es van esvair de cop, el mal humor va deixar pas al neguit i una
pregunta li va començar a martellejar el cervell insistentment : “Què faig? Què
faig?”
La situació
era molt complicada. La cavalcada avançava cap a ell. Aparcar era impossible:
el carrer era massa estret. La cavalcada avançava cap a ell. Si tirava endavant
toparia amb el tractor que, ara ja ho veia clarament, portava el rei blanc. La
cavalcada avançava cap a ell. Tampoc no tenia espai per fer mitja volta. “Què
faig? Què faig?”, es preguntava sense trobar cap resposta. La cavalcada i dos guàrdies
civils avançaven cap a ell.
El van fer
baixar del cotxe i li van preguntar:
-“Se puede
saber que coño hace, señor?”
Ell va
intentar explicar el que li havia passat. No va ser gens fàcil. Va començar en
català però de seguida es va passar al castellà per intentar caure el màxim de
bé als guàrdies civils. Mentre la seva boca emetia excuses en la lengua del imperio el seu cervell el
censurava per haver-se sotmès tan fàcilment a les forces d’ocupació. El
resultat va ser un discurs en catanyol altament inintel·ligible i un conclusiu
“este va bebío o drogao” per part de la benemèrita.
-Yo no fumo
ni bec! Si quieren bufo! –va exclamar ell indignat.
I, mig fora
de si, va afegir:
-Vull que
vengan els mossos i me traigan un aguacate!
-Se està
usted riendo de nosotros?
-No, no! Y
ahora! Es que cuando tradusco nervioso me pasa esto. Quería decir un advocado. Es
como los que li diuen mànec al mango, la fruita, entiende?
Els dos
guàrdies civils no ho van entendre, però no podien dedicar ni un minut més a
discutir. Tenien la cavalcada gairebé al damunt, la gent començava a envoltar
el cotxe i calia trobar un solució ràpidament. De seguida es van posar d’acord
i van començar a donar ordres:
-Suba al
coche y tire p’atrás. Yo me subo encima pa’ que la gente me vea y no haya ningun
accidente. Mi compañero irá abriendo paso. Lo ha entendido?
-Sí, de
seguida m’hi pongo. No sufra: iré copo a copo, a poco, a coco a paco, despaquito...
Vull dir, lento, collons!
Els dos
guàrdies civils no van pensar “d’on no n’hi ha, no en raja” perquè les seves
respectives àvies eren de Toga del Toreo i d’Eranjuez del Pasodoble. Però la
cara que van fer expressava exactament el mateix que la tan nostrada dita.
Ja em teniu
el Seat Ibiza groc reculant amb un guàrdia civil al damunt i un altre al davant
obrint pas. I ell a dins intentant tirar enrere sense fer esses mentre pensava
que allò podia tenir unes conseqüències terribles. Una angoixa tremenda s’anava
apoderant d’ell. Un munt de mòbils l’estaven fotografiant i gravant. Segur que
l’endemà sortiria a tots els diaris i allò es comentaria a les xarxes. L’endemà?
Ja devia estar passant! Anava enrere seguint les indicacions del guàrdia civil
mentre s’imaginava els comentaris que sortirien a la premsa. No tindrien pietat.
Estava segur que interpretarien les imatges a la seva manera i que sortirien
coses com “Independentista peligroso secuestra a guardia civil y le obliga a
subirse encima de un coche amarillo para vengarse” o “La gloriosa y refulgente
Guàrdia Civil para a tiempo un intento de sabotear acto monàrquico con tres reyes
venidos de fuera”. Tirava enrere tan recte i a poc a poc com podia. Patia com
un condemnat i, de sobte, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Aniria a la presó,
segur que sí! ¿Quina diferència hi havia entre pujar damunt d’un cotxe de la
guàrdia civil a demanar calma en una manifestació o passejar un guàrdia civil
damunt del cotxe marxa enrere enmig d’aquella munió? Estava perdut. I per si
això no fos poc, de nom es deia Jordi!
A la fi van
arribar al cap del carrer i van aconseguir treure el Seat Ibiza del recorregut
de la cavalcada. En Jordi va sortir del cotxe fet un mar de llàgrimes. Després
que es va haver eixugat els mocs el van fer bufar. Com que va donar negatiu, els
guàrdies civils el van deixar anar recomanant-li que no retirés mai més una
tanca. Van afegir que havien de marxar, que els reclamaven en un altre lloc, i
que ja li enviarien la multa que li corresponia.
No acabava
d’estar segur de si podia respirar tranquil o no. Era conscient que podien
passar un munt de coses, sinó immediatament, l’endemà o els propers dies. Així
que va entrar a casa seva, va amagar els regals. Quan la seva dona va arribar li
va fer saber que els nens s’havien quedat a sopar a cals avis.
-Tu i les
teves manies! – li va etzibar la dona.- La cavalcada ha sigut fantàstica! Que
burro que ets que te l’has perdut!
Ell se la va
mirar, es va queda lívid i es va desplomar. Va quedar a terra estès. Ella,
espantada, va intentar reanimar-lo. No va ser fàcil. Estava a punt de cridar
una ambulància quan ell, per fi, va obrir els ulls. Alleugerida, però encara
molt nerviosa, la dona va necessitar disculpar-se:
-Ho sento,
ho sento! Ara veig com es de difícil això per a tu. No pateixis, no pateixis
més! Visca la república! L’any vinent agafarem vacances i ens n’anirem ben
lluny. Allà on sigui donarem els regals als nens i els direm que els han portat
els tres, els tres...
-Els tres porquets!
–va afegir en Jordi amb un fil de veu i un mig somriure extenuat.
Assumpta Mercader
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada