Travessia: Vull nedar fins a arribar al bosc

 

Article de Marta Pérez Sierra sobre el llibre "Travessia" d'Eli Sanz

                                Vull nedar fins a arribar al bosc

Travessia d’Eli Sanz, publicat per Voliana Edicions, travessa el barri de Gràcia a la recerca de la pròpia identitat.

La poeta arrossega el mar a cada una de les places de Gràcia. Alça els braços i en cada remada coordina la respiració amb les paraules, mentre les onades es desfan arran de la vorera o en el sorral dels menuts.

I a mi em surten branques d’arbre,

onades de mar Carib.

Tinc estrelles als cabells,

gessamins i ocells al pit.

L’Eli, i nosaltres en llegir-la, som dones d’aigua. Goges enèrgiques que amb els poemes aixequem les llambordes de les places per retrobar la memòria de la guerra, l’envelat de la festa major, el diari d’una nena jueva, tots els records cosits al terra de la Vila. I aquell pou que ens abasteix i ens fa ser com som.

Avui escric desolacions

malalta d’alegria.

Exhalo nits d’hivern

coberta de verdor.

Els poemes parlen als coloms i a les magnòlies, a les flors i als ocells de la Rodoreda, a les seves paraules que ens acompanyaran sempre.

Jo buscava poesia

en el vertigen d’allò que s’acaba.

Arrelar en els carrers i saber-se forta per entomar el que hem viscut i el que encara no sabem que viurem. Aturar-se a fer un beure en una tauleta d’una terrassa d’una de les places de Gràcia i escoltar la música que sona en el bar, que plora per les parets del bar, i escriure. I de tant en tant, delirar, set vegades. Que set són els poemes deliri, breus i contundents, escrits a la travessia, al marge del barri però provocats pel barri.

Amb la poeta assaborim tots els angles d’una Gràcia carismàtica, plena de llum i de secrets, que ens ofereix aquests nuclis de vida i joia que són les seves places. Hem arribat a lloc.

Marta Pérez Sierra

Juliol 2024

"Malsons i somnis del futur..." al blog La serp blanca d'Enric Iborra

Ressenya d'Enric Iborra al seu blog "La serp blanca" sobre Malsons i somnis del futur...

 Malsons i somnis del futur, que acaba de publicar Jordi Solé Camardons en Voliana Edicions, és un llibre inusual. D’entrada, ofereix un repàs meticulós i una guia de lectura de l’extensa producció literària i cinematogràfica de ciència-ficció, entre la qual hi ha títols fonamentals que han trencat els límits estrictes del gènere, com ara Frankenstein de Mary Shelley, 1984 de George Orwell, Un món feliç d’Aldous Huxley, La guerra de les salamandres de Karel Čapek, La nit de l’esvàstica de Katherine Burdekin o El conte de la serventa de Margaret Atwood. Solé Camardons revisa també la producció en català, amb una reivindicació especial d’Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Malsons i somnis del futur, diu, és «un homenatge a la imaginació literària, un assaig centrat en la crítica de la ficció especulativa que explora universos del futur», «una reflexió personal que he pogut fer gràcies als escriptors i cineastes que han imaginat el futur i als crítics que ho han estudiat». Per a ell, la ciència-ficció és la literatura característica de la nostra època. Tot el que queda ocult en una visió immediata del present emergeix amb força en la visió de les seues anticipacions novel·lades. És, a més, l’àmbit on s’uneixen la cultura humanística i la científica. Encara que la primera sovint ho embulla tot.

Ara, li ha cridat l’atenció el predomini de les distopies en aquesta literatura o ficció especulativa. Un dels fils conductors del seu llibre és denunciar els pressupòsits que hi ha al darrere d’aquesta hegemonia de la visió catastrofista, que pren formes molt variades, resseguides amb detall per Solé Camardons. Hi ha novel·les de ciència-ficció basades en extraterrestres ferotges i amb mala veta, n’hi ha que tenen com a protagonistes savis embogits, o robots, que sovint mostren una malícia inveterada. Unes altres mostren una preferència declarada pels virus, pels bacteris, pels fongs, sobretot quan es presenten en forma de plagues i pandèmies apocalíptiques. Finalment, n’hi ha moltes que Solé Camardons caracteritza com a «catastrofisme en estat pur». Ens presenten un món postapocalíptic absolutament destruït i degradat amb molt pocs supervivents i en tot cas amb uns supervivents convertits en zombis, mutants o guerrers assassins. S’ha de reconèixer que els humans, els humans escriptors si més no, mostren una gran fertilitat a l’hora d’imaginar desastres.

Si busquem el significat de distopia en un diccionari, trobarem que aquesta paraula apareix definida com un lloc o estat imaginari on tot és oposat a una situació ideal com la que planteja una utopia. Però per a Solé Camardons la distopia no és el contrari de la utopia. De fet, detecta una simbiosi entre totes dues. John Stuart Mill, un dels primers que va fer servir la paraula distopia, va assenyalar que els autors de societats ideals caldria anomenar-los distòpics perquè en el camí de la utopia es generen realitats pitjors a causa de l’obsessió per la planificació, el control i la uniformització.

La distopia no és sols un subgènere de la ciència-ficció, sinó una ideologia sociocultural que ho domina i ho contamina tot. El predomini de les distopies revela un marc mental negatiu, catastrofista, gairebé nihilista, que invita al fatalisme i al bloqueig mental del no hi ha res a fer. Com que el futur serà tan dolent, les distopies fan que veiem el present amb bons ulls. Solé Camardons denuncia que aquest nihilisme està basat en un determinisme tecnològic i filosòfic, en una preocupant despolitització i en una anàlisi de la realitat desenfocada. La veritat és que cada vegada es viu millor, que l’individu té més per a triar al seu abast i que la tecnologia és el que ens fa humans. La humanitat evoluciona a base de l’acumulació de petits avenços i no pas de grans salts. Per això, les utopies i les distopies, que es basen en grans salts, endavant o endarrere, acaben assemblant-se. Potser, per adonar-nos dels horrors del món en què vivim, no és la millor opció comparar-lo amb mons pitjors. El fet és que les distopies prefereixen ravejar-se «en el fang de l’estupidesa, la malícia de sistemes polítics i socials creats per humans però que no representen ni la totalitat ni la majoria dels humans», i «neguen l’enorme capacitat humana per refer-se dels malsons».

Per què aquesta preferència pel catastrofisme, que es manifesta sobretot en forma de tecnofòbia? Savis embogits, màquines que se’ns giren en contra, sistemes basats en la intel·ligència artificial que ens suplanten i ens dominen, i altres desgràcies. Un factor que potser explica aquesta malfiança enfront de la ciència i de la tecnologia és que els avenços en aquests camps no han anat sempre acompanyats d’una transformació de la mentalitat tradicional. Els intel·lectuals d’arrel humanista es troben desorientats o perduts enmig de la cultura científica, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps. Temen que la cultura científica abolirà les bases de la seua tradició cultural, i que reduirà els seus motius i les seues especulacions a uns pseudomotius. Comparteixen una inquietud que és producte d’una mena de nostàlgia per un món més simple, més segur ideològicament. Els mateixos científics no arriben a desempallegar-se d’aquests prejudicis humanístics.

De tota manera, és curiosa la incapacitat humana per a imaginar un paradís que siga decorosament atractiu, més enllà de passar-se el dia passejant, conversant educadament o tocant la flauta. El crític italià Francesco De Sanctis tocava el moll d’aquesta qüestió quan constatava que «Mefistofele è più interessante di Fausto, e l’inferno è più poetico del paradiso». Argumentava, des d’un punt de vista purament estètic, que la bellesa no és més que ella mateixa. La lletjor, en canvi, és ella mateixa i el seu contrari. Porta al seu si la contradicció, i per això té una vida més rica, més fecunda en situacions dramàtiques, cosa que fa l’obra artística més interessant i més poètica.

Malsons i somnis del futur acaba amb una reflexió crítica sobre algunes de les posicions que s’adopten en l’actualitat sobre el nostre present i el nostre futur més o menys pròxim. Encara que són diferents de les que fa servir la major part de la literatura distòpica, al mateix temps en comparteixen diversos trets. Com ara l’anomenat solucionisme, per al qual no hi ha cap problema que no tinga solució si desenvolupem una tecnologia prou innovadora per resoldre’l. O el transhumanisme, que propugna la permanent millora de les capacitats físiques i mentals de la humanitat, un procés que produirà al remat una espècie diferent i superior a la humana. L’autor no hi planteja cap objecció des del punt de vista, convencional, de la cultura humanista tradicional, però en denuncia el caràcter apolític, perquè «el perill no és el transhumanisme sinó la no superació del sistema econòmic capitalista en el qual s’inscriu.

Sinapsi poètica

 

La poesia de la Lita Palomera d’aparença delicada amaga una gran força. La paraula, sovint senzilla, s’envolta d’un compromís cap al coneixement. M’atreviria a dir que la seva és la poètica de la brevetat.

El poemari Sinapsi recull tres llibres, Llançà, Elements i Sinapsi.En el primer l’autora fa servir el paisatge de Llançà per endinsar-se en el coneixement del jo i de l’amor, un amor que a voltes té a veure amb les deïtats i a voltes amb el fer de cada dia. Així, la metàfora predomina en tota l’obra i ens acompanya per aquest camí bell i abrupte alhora. Elements, el llibre més curt ens parla de la força de la natura i de com ens influeix i ens identifica: som terra, foc, aigua i vent provant de viure en equilibri, aquestes són les paraules de l’autora només encetar el llibre. Tota una premonició de força. Per acabar, i no menys interessant Sinapsi, té la força del desconsol i la bellesa davant de la pèrdua. Em recorda Espriu, el poeta que amb les mínimes paraules era capaç d’abraçar la totalitat. Així l’autora segueix un camí paral·lel on poc a poc enceta i acaba un comiat lúcid i carregat d’amor. El vers aprofita la brevetat per ser una daga.

Només em queda parlar una mica de la forma d’aquests poemes. L’autora coneixedora de la mètrica i la convenció clàssica utilitza sovint la metàfora complexa, les anàfores, les paradoxes, les comparacions, les personificacions i totes aquelles figures retòriques que li comporten rendiment poètic. A Sinapsi hi predomina el vers d’art menor isosil·làbic amb una única estrofa o unitat. Suficient per a tot allò que vol dir. Llançà es mou amb una forma més lliure anisosil·làbica i amb una convenció més personal, hi trobem majoritàriament decasíl·labs combinats amb altres poemes d’art menor, important en aquest llibre la forma que agafen algunes de les composicions, on la mateixa forma és significativa per tal de comprendre’l. Aquest passeig esdevé una sotragada quan al final de cada poema l’autora ens mostra la nuesa del fet poètic.

Sola, a destemps/ amb les ales esteses, / emparant una fràgil quietud. A Elements, el llibre més curt els poemes són d’art major i els més llargs de tot el recull, no en va, només en són quatre, un per a cada element.

Prologar un llibre de poesia sempre és una gran responsabilitat. És obrir la porta a la lectura de tot un món i influir, d’alguna manera, en la seva percepció. Amb les portes obertes, doncs, deixeu-vos endur.

Maria Sanplà

Concèntriques

 

Concèntriques és un recull de poemes de Mercè Pardo Pastor que expressa el món que es desplega entre la vivència de la gestació d’un fill, el part i el postpart. Amb un llenguatge transparent i senzill es presenta un jo poètic que desintegra les expectatives i les idees preconcebudes sobre la maternitat en aquest primer moment.

Les fotografies de l’artista Mar Serinyà Gou acompanyen els versos amb la radicalitat del blanc i el negre com els extrems de la paleta d’emocions que transiten els poemes.

L’autora

Mercè Pardo Pastor (Barcelona 1986) va cursar estudis d’Humanitats i el màster d’Estudis comparatius: art, literatura i pensament a la Universitat Pompeu Fabra. La filosofia, la música i la literatura són els tres eixos principals de la seva trajectòria.

Va estudiar al Conservatori Municipal del Bruc on es va graduar en cant líric. Com a mezzosoprano, va completar els seus estudis al Conservatori del Liceu fent cursos de perfeccionament amb l’Oriol Rosés, al Col·legi del Teatre d’interpretació amb en Jordi Godall i cursos extensius de la tècnica cos-art amb la Carme Ciuró. Al costat de la pianista Myriam López ha impulsat el seu projecte artístico-musical, Quars Duo.

En l’àmbit de la literatura, amb disset anys, va ser la guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona amb el conte titulat Història d’un desamor. Ha participat en el recull Passió pel conte (Voliana 2018) i el 2019 va publicar el seu primer llibre titulat Pell també a Voliana Edicions.

Des de 2008 fins a l’actualitat, exerceix com a professora de Filosofia i Història de la música a l’Escola Súnion de Barcelona.

Presentació del poeta Jordi Roig de "Escrit en un tovalló de bar i altres poemes"

 

PRESENTACIÓ “ESCRIT EN UN TOVALLÓ DE BAR I ALTRES POEMES”, de 

Marta Pérez Sierra

Quatre paraules en un tovalló de bar.

El Raval, que matina, que decau matusser.

Que badalla desmanyotat.

Obsessivament, les botigues sempre obertes.

I la pols de la misèria que ofega,

que tems, que contamina.

La Reina del Raval surt de passeig.

Els ocells i tot el cel immens són el seu barret.

Bona tarda. Aquest és un poema del llibre En Brut de la Marta Pérez Sierra. Sé que ella, d’alguna manera, volia que sortís avui en la presentació del seu nou treball.

El llibre que presentem avui és: Escrit en un tovalló de bar i altres poemes (Voliana Edicions), aquest àlbum de poesia el conformen tres llibres que, d’entrada, poden semblar ben diferents, però ja veureu com no ho són. El primer és: Escrit en un tovalló de bar, un recull que va guanyar el premi Esteve Albert de poesia de la Vila d’Argentona, l’any 2022. El segon es titula: Amb tocs de canyella i nou, premi de poesia Poemestiu La Vinyeta del 2019. I el tercer porta per títol Un grapat d’imperdibles.

Escrit en un tovalló de bar. Jo he llegit bastants llibres de la Marta, no tots perquè en té un cabàs, i diria que aquest petit recull és de la millor collita poètica de l’autora. Recordo que li vaig dir tot just acabada la primera lectura. Pel títol pot semblar una cosa banal, sense pes ni interès, esclar, escriure en un bar, quina cosa més poc glamurosa, gens sexy, frívola i intranscendent. En un bar no paren de passar coses i els sorolls es belluguen arreu com formigues. Com et pots concentrar per escriure i sobretot, per escriure poesia? Jo he de reconèixer que he escrit poc en un bar, però tant si estic sol com amb algú altre, trobo que és un lloc fantàstic per fer-ho. (A partir d’ara ho provaré més sovint). I, a sobre, en lloc d’endur-se un ordinador o una llibreteta, no, escriu en un paperot, en un trist tovalló de bar. Un paper inútil, al qui no donem cap mena d’importància i que arrugarem al primer esternut, tret que siguis un potencial astre del futbol. (Tots els poemes els va escriure en un tovalló? Segur que no, però la metàfora és esplèndida).

El llibre em va captivar de seguida perquè vaig trobar una Marta sincera, compromesa, detallista, sublim, una Marta propera i al cas de tot el que passa al voltant i a dins de casa seva, del seu cap i del seu cor. Les imatges poètiques resumeixen instants, alguns terribles, altres melancòlics, altres de patiment i altres més distesos. El primer poema del llibre és tota una declaració d’intencions, llegiu-lo, és: Bar de l’hospital de Sant Pau. Esclar que no tots els poemes són escrits al bar d’un hospital, n’hi ha a l’Ateneu Barcelonès, a un bar de carretera, al bar d’una estació, al de la facultat, el d’un tanatori o el d’un hotel. Uns paratges tan iguals i tan diferents que l’han portat a enriquir aquests textos a la màxima expressió.

Els bars tenen un encant (bé, la majoria), que difícilment tenen altra mena d’establiments. Hi ha gent que escriu a la biblioteca, un una llibreria, mentre fa cua al dentista, o potser, mentre espera que arribi el rodalies, però al bar tot és polièdric, divers i a vegades divergent. He dit encant, però podria haver dit màgia, segur que tots i totes heu vist màgia en algun bar.

Has quedat amb algú i arriba tard, o has quedat i l’altre ha hagut de marxar, o de cop entre un grup de gent cridant o a aquella hora que no hi ha ningú més que tu i la teva efervescència, i un tovalló. L’espera en un bar és un torrent d’inspiració.

De tu, només sé que ell et plorava. Mare de Déu Senyor. Com envejo no haver escrit jo aquest vers tan ras i curt, tan precís i tan ample de descripció. Tenir enveja no és dolent, oi? Si és per una bona causa...

Abans he dit que el llibre m’havia agradat molt i m’havia agradat perquè vaig trobar una Marta tal com és ella, sense embolcalls, valenta i a vegades desvergonyida, amb l’ofici de poeta ben après, no com fan ara els nous i prolífics i brillants poetes joves, no, no, ella s’ha arriscat de debò, amb versos que van més enllà de les paraules i de les metàfores, que traspassen la pell i fan cicatrius a l’ànima del lector. Jo en dic bona poesia. I brindo per això.

I parlant de brindar, encarem la segona part, Amb tocs de canyella i nou. Fins ara hem viscut i hem escrit en un bar, ara ho celebrem amb una copa de vi. Aquests cinc poemes parlen del vi, dels gotims, dels ceps, de la canyella i de poesia. Són com cinc esquitxos d’una copa que es trenca i escampa el mateix vi pel mateix terra que trepitgem. El vi jove de la taula rònega / del bar entre cases pobres / del barri perifèric, del record / de la primera feina que vaig tenir. Quina manera de desgranar l’essència i el gust del vi a la taula.

M’encanta que dediqui la tercera part a l’entranyable amic i admirat poeta Josep Ramon Bach. Per sort per nosaltres, el llibre necessitava uns quants poemes més i la Marta va anar al calaix de l’ordinador i pam! (Qui no té un munt de poemes al calaix de l’ordinador?) No sé ben bé com va anar, però sigui com sigui ho celebro, perquè a més de ser la part més llarga és una part molt, molt, molt Marta, un recorregut per la vida. Hi ha poemes del segle passat, poemes premiats (com no podria ser d’altra manera), poemes curts, poemes de marxar, poemes d’ocells, poemes de colors i poemes en blanc i negre.

Esmorzarem torrades amb figues. La serralada, tossuda, vol la vinya. Brisa de mar. Brisa de vi. Els amics. Aquesta part és plena de versos que defineixen la carrera de la poeta, són versos que hauria de gastar tota una tarda per analitzar-los i per encomanar-vos el meu enamorament, però ja he xerrat massa. Tampoc cal que m’hi esmeni gaire, t’hi enamores encara que no vulguis.

Per acabar només voldria dir que la portada del llibre (que m’encanta) i algunes pintures de l’interior són de la Montse Assens, crec que no hauria trobat cap altra companya per fer plegades aquest viatge. Penso que ha de ser molt difícil dibuixar i expressar sentiments en una il·lustració, amb paraules o amb música sembla molt més fàcil. Quan vaig veure aquestes imatges vaig endevinar els ulls de la Montse i l’ànima de la Marta.

Enhorabona, Marta i Montse, gràcies per fer-me i fer-nos sentir la vida amb aquesta intensitat.

Poema dedicat a la Marta:

EL BAR

Tenía una manera de contar intimidades que era como si corriera

una cortina a nuestro alrededor.

J.R. Moehringer

El bar de las grandes esperanzas. Traducció de Juanjo Estrella

Hi anava quan volia que em trobessin.

A les tantes, venien els amics

que com de costum feien tard,

duien abrics de plom i guants de llana;

jo duia el fred als ossos.

Una copa i una cervesa

i un glop d’intimitat

al còctel de les cicatrius.

Fum a les dents.

Algú insistia a preguntar

per què hem crescut sense piano,

sense negres ni blanques,

a l’ampit d’un so greu

que tremola de por a cada nota.

Aleshores tot cau a pes,

ningú s’ajup a recollir-ho.

Els dimonis, amb les galtes vermelles,

disparaven pedres a les bombetes.

Les llàgrimes no fan miracles

i amb l’agost no s’acaben les tempestes.

Quan menys m’ho espero, tot es fa mentida.

Jo el que volia era la llum dels altres.

Gràcies i visca els tovallons de bar!

Jordi Roig

Llibreria La Impossible, 28 de febrer de 2024

Invasió de David Monteagudo, ara al català

 Fragment de la intervenció de Jordi Solé Camardons, traductor al català de l’obra, escriptor i editor, en la presentació de la novel·la Invasió de David Monteagudo a la llibreria Abacus de Vilafranca del Penedès. 17/2/2024.  Invasió és el volum 15 de la col·lecció "Retorn al sol" de Voliana Edicions.

Per situar el llibre «Invasió» em venen al cap llibres com Assaig sobre la ceguesa de Jose Saramago, El país de les últimes coses de Pol Auster, El mur o La paret de Marlen Haushofer o Nit de Joan M. Arenas, aquest darrer publicat a Voliana. Si els heu llegit podreu percebre que els autors no tenen d’entrada una voluntat explícita de gènere, no es proposen fer ciència-ficció. En el cas d’Assaig sobre la ceguesa, Saramago no té cap interès a explicar l’origen de la ceguesa blanca que en forma de pandèmia afecta a la humanitat, igualment a El país de les últimes coses Pol Auster no ofereix cap raó «científica» de la progressiva desaparició de les coses i a La paret Marlen Haushofer no té pas cap mena d’interès a justificar l’aparició d’aquell mur invisible que deixa completament aïllada de la resta de la humanitat a la protagonista. Tampoc trobem cap explicació en l’allargament d’una nit interminable en la magnífica novel·la Nit de Joan Ma Arenas. I tampoc hi ha cap explicació en l’aparició de gegants en la novel·la Invasió de David Monteagudo, que avui presentem.

Per tant, la primera característica en comú d’aquesta mena de novel·les és que no hi ha cap mena de voluntat de gènere ni de situar-se dins dels paràmetres del que hem anomenat «ciència-ficció», no combreguen amb cap ortodòxia literària, més aviat se situen extramurs de la ciència-ficció, allà al costat mateix però fora del recinte tancat, per cert, com moltes de les gran obres d’aquest gènere. Són obres del que jo mateix i algun altre autor hem anomenat literatura especulativa, ja que encara que tota la literatura té sempre quelcom d’especulatiu, aquelles fan de l’especulació més o menys extrema un punt central de la història narrada.

Si no tenen voluntat de gènere quin és l’objectiu d’aquestes novel·les? Doncs la necessitat de plantejar-se la mateixa existència humana o l’essència humana, estan interessats en temes com el dels altres o les relacions amb nosaltres, les actituds humanes enfront d’alguna cosa que trenqui els esquemes preestablerts, les creences que ens condicionen, les pors, els prejudicis que ens mouen o ens paralitzen, els malsons mentals, l’ànima humana... I com ho fan? Totes aquestes obres utilitzen la mateixa tècnica que la immensa majoria de les obres que sí són de ciència-ficció i que fa que tant la literatura especulativa com la ciència-ficció ocupin un terreny comú especulatiu: plantegen una qüestió prèvia a partir de la qual desenvolupen la història, en funció del diversos escenaris que pot generar aquella primera pregunta: Què passaria si... i darrera dels punts suspensius hi posen el que volen: què passaria si de cop la gent del món es tornés cega, què passaria si les coses del món desapareguessin, què passaria si una dona quedés aïllada enmig del bosc, què passaria si un home visqués una nit que no s’acaba mai? Què passaria si un protagonista comença a veure gegants pels carrers...? com fa Monteagudo.

I després d’aquesta primera pregunta fundacional de la literatura especulativa, motor de tota la seva narrativa hi sol haver una segona premissa complementària que en el cas de la novel·la de l’autor d’Invasió és: ¿què passaria si els gegants que veu el protagonista només els veu ell? Aquesta segona premissa és allò que singularitza l’obra i li dona la força literària, ideològica, filosòfica i sobretot en el cas d’aquest llibre la força psicològica, atès que el marc més aviat social no té gaire importància. Al centre de tot s’hi manifesta l’angoixa del protagonista, una angoixa que també percebem en les altres obres que hem esmentat com a exemple.

A partir d’aquestes dues premisses què fa el lector? Fa un pacte de plausibilitat amb el narrador, amb l’autor, accepta entrar en el món especulatiu que proposa l’autor i a partir d’aquí en el cas del llibre de Monteagudo té com a mínim dues possibilitats: donar per fet que els gegants existeixen o pensar que no existeixen. Si opta per la primera idea s’haurà de plantejar a mesura que va llegint per quina raó l’altra gent no els veuen, és a dir si és per incapacitat de la gent o perquè el prota té poders que els altre no tenen o si en realitat els veuen però diuen que no els veuen per alguna perversió ideològica o perquè viuen en la mentida o en l’autoengany o perquè es creuen la mentida de l’ordre establert o per algun interès ocult o per una conxorxa? Mentre que els lectors que opten per creure que els gegants no existeixen s’han de plantejar la possible bogeria del protagonista o algunes mancances psicològiques...

En tot cas ens endinsem en el terreny de l’insòlit i acompanyem el protagonista en la seva solitud, en un procés degradant, kafkià –Kafka és un referent clar de l’autor–, en què l’angoixa va prenent protagonisme, al costat de l’esperança i fins i tot amb algun episodi irònic, en un context social dominat per la incomprensió, el paternalisme comprensiu i el no qüestionament de l’ordre establert...

Contes que em van curar de Nadia Ghulam

 

Una cosa és coneixement i una altra, saviesa.

El coneixement s’aprèn amb el cervell; la saviesa, amb el cor.

Nadia Ghulam

BUT NA BUT... això era i no era

Quan jo era petita, els pares em van regalar una col·lecció de contes il·lustrats per l’Emilio Freixas, Los 10 mejores cuentos indostànicos i Los 10 mejores cuentos germánicos, que encara conservo. Eren màgics! El meu pare me’ls llegia quan jo estava malalta de varicel·la o tenia angines. Per a un infant, escoltar és essencial. Vol dir que algú li fa companyia, que algú li dedica atenció i que, en llegir-li contes, li transmet saviesa i poesia.

Ho he recordat mentre llegia Contes que em van curar, de Nadia Ghulam, publicat per Voliana Edicions. No sé si a mi em van curar. Em consolaven, això sí. I em feien sentir especial. Com totes les nenes i nens, en escoltar cada un dels contes, jo n’era la protagonista. Amb els anys, vaig descobrir que molts relats populars tenen la mateixa arrel i que estableixen un diàleg intercultural molt interessant i didàctic. Que cada conte té moltes variants i que sovint hi ha algun mite conegut al darrere. Recordem la ingent feina lingüística i de recopilació de contes orals populars dels Germans Grimm.

Nadia Ghulam ve de l’Afganistan i, en col·laboració amb Joan Soler i Amigó, narra les històries que la seva mare li explicava a l’hospital on va ser ingressada a conseqüència de les ferides produïdes per una bomba. La Nadia diu que encara du aquests contes al cor. També diu que la retornen al seu paisatge, al de veritat, al fèrtil i feliç. Potser aquests contes, la capacitat dels homes d’intercanviar històries i fer-les grans i variades, també ens pot dur cap a la pau. Com diu la Nadia en el pròleg, “no hi ha problemes entre cultures, només entre incultures”; i com va dir Albert Einstein, “Si vols un adult amb un pensament creatiu, de petit, explica-li contes, si el vols més savi, explica-li més contes”

Herois, prínceps, dracs, fades, genis, palaus, gorgs, turons... Contes d’amors eterns, impossibles; d’herois que coneixen els seus límits m’encanta aquesta frase del segon conte; la Bibi Lol, que perd la sabata com a la coneguda Ventafocs, conte recollit a casa nostra per en Joan Amades; l’enginy d’un marrec que ha de superar tres proves el tres, número místic i sagrat; els tresors, símbol del nostre jo interior; el valor d’una dona; i tantes i tantes fantàstiques situacions enriquidores... Contes que ens ajuden a entendre i solucionar problemes i obstacles en aquesta vida, que tot i ser sorprenent i preciosa, sovint ens posa difícil trobar-hi el sentit.

A Contes que em van curar de Nadia Ghulam, la màgia i la poesia dels contes i dels records de les paraules de la seva mare, dites també per a nosaltres, ens delitarà i guarirà.

Marta Pérez Sierra

Febrer 2024

Cims i abismes, de Vicent Penya: Un cal que es calca

 

Un calc que es calca

Cims i Abismes (Voliana Edicions, 2023) de Vicent Penya, pròleg de Carles Duarte.

Vicent Penya encapçala el volum Cims i abismes amb el poema “Sobirana brasilada” mostrant d’aquesta manera la intenció del llibre: que allò que veig malmès serà refet. A la llum dels mots del poeta, potser podrem abandonar el fred de la inconsciència, acostar-nos a la natura i sentir-nos part d’ella. Mercès al foc, abandonaré el fred.

Sonets escrits amb un ritme àgil i alguns de ben originals, com aquest on la

"p-" em recorda a la serp del poema amb la rata a la panxa.

No gasta esquer, p-

al ni culata.

En pap auster p-

aeix la ingrata.

Sonets innovadors com diu el poeta i lingüista Carles Duarte en el pròleg: Composicions que mantenen un elevat rigor en la mètrica i la rima, però que alhora cerquen vies singulars d’innovació i avantguarda, amb el trencament, quan cal, del sentit més íntim del vers.

La primera part s’inicia amb una cita de la cançó “Cims i abismes” del músic valencià Pep Laguarda, que no fa gaire ens va abandonar, i que dona títol al llibre. Amb aquesta cita ens vol indicar que en els poemes que seguiran trobarem boira i també foscor.

Composta de tretze poemes que m’han agradat especialment, ens presenten l’home sotmès a enverinar-se en entrar en contacte amb l’entorn, és a dir: arreu —inclosa la bellesa— hi ha metzina; els nostres actes i les respostes als nostres actes ens deixen senyals a l’ànima. Insectes i flors amb verí es passegen per les mans i el cos del poeta. La vida ens corca, malgrat que sigui plena i fruïm d’ella. Sobre la fusta, estan ballant les corques. L’aranya que escriu el nostre futur: L’estrany gargot de la paret és viu. El contratemps dels insectes bola. La serp, la del paradís, contra la que no podem fer-hi res. Ocells que ens interroguen des del festeig o el joc. Formigues treballadores. Mosques volant contra tota tempesta. Mosquits que esclafem. Serps que mengen rates.

La segona part la conformen catorze poemes amb un cordó umbilical que els alimenta: la destrucció que sovint ens ve de petites coses, fondes, imprescindibles, com les arrels dels arbres, vitals, però que poden esfondrar una casa si s’estenen desmesurades. Un gran exèrcit de braços rebels / que entre fissures i porus cavalca. Imatges que parlen per si soles, o la darrera gota d’un plat pla tot parlant de la sequera. O quan escriu: el tret d’algun bolet / en un llampec d’espores que enllumena referint-se als caçadors de bolets. I sovint la lluna, una lluna que espanta la boira, que fuma, que vigila. I sempre l’aigua aigualida.

Com una flor

que, en la ferida,

jamai no mor.

Així, nosaltres, els humans, representats en la veu del poeta, sempre en lluita per la vida, sovint ferits, amb ferides antigues que passen de pares a fills, immersos en la natura que… serà, de mi mateix, un calc que es calca. La natura i nosaltres.

La tercera part: tretze poemes on s’anuncia la proximitat de la mort: Seré la veu del vers de les cançons. I la reflexió constant en la comparació amb la natura. L’efecte estimulant / d’estar suspès als límits de l’abisme. O quan diu:

Salparé amb bot

per un mar sec

d’immensa pols.

La bellesa de la natura i la seva cruesa que ens manté amb l'ànim en suspens. Els quatre elements esdevenen referencials per entendre’s a un mateix.

La quarta i última part: catorze poemes on, com diu la cita de Berna Blanch que els encapçala: La terra em crida / amb el silenci, / amb els solcs / de la veritat oblidada. Aquí la mort ja és ben present, com el bes del fred del cementiri.

Jo em fuig de mi. De mi mateix, I, a més,

d’aquesta mort inútil com a amiga.

I la ironia i la subtilesa, barrejant-se com el llot i l’aigua en els poemes, diria que amb un to reivindicatiu. Com “La bruixa que aüixa” o els “Letals pecats”, per exemple.

Marta Pérez Sierra

agost 2023

Falciot negre

 

Falciot negre: nova col·lecció de narrativa negra de Voliana Edicions

Voliana Edicions us presenta Falciot negre la nova col·lecció criminal (negra i policíaca). D’aquesta manera a partir del 15 de juny del 2023 celebrem els 14 anys de la fundació de Voliana i incorporem al catàleg un dels gèneres literaris més llegits arreu del món i que en català compta amb un bon estol d’escriptors de qualitat no sempre reconeguts com cal pel fet d’haver triat una llengua encara subordinada i minoritzada.

Falciot negre inclourà les dues grans varietats d’aquesta narrativa:

La novel·la policíaca, dita també novel·la enigma, detectivesca o procedimental que destaca pel paper central que hi té la investigació de crims per part de policies, detectius privats o particulars. En general es tracta de resoldre casos criminals tot seguint un procediment, ja sigui rutinari o original. En el seu esquema clàssic aquest subgènere es pot qualificar com de cohesió social, perquè amb la resolució del crim en qüestió tot torna a la normalitat establerta, sigui la que sigui.

La novel·la negra, entesa com a narració que va més enllà de l’esquema del crim i la seva investigació i que sovint se centra en altres motius literaris associats, com el món del delicte i dels ambients marginals des de dins, les conductes criminals en la vida quotidiana, les circumstàncies o condicionants personals de detectius i delinqüents, o la recreació, sovint càustica, de societats en crisi. Quasi sempre amb una visió de crítica social.

Altres obres es troben a mig camí de la novel·la policíaca i la novel·la negra.

Les dues primeres propostes de Falciot negre

El temps no compta de Joaquim Micó

Salvador Balcells, director de la col·lecció, la descriu així: El món del crim en una novel·la negra esbojarrada on no manca res per fer-la clàssica: detectiu aficionat i diletant, policies foscos, gàngsters, drogues, assassinats, mesquinesa i fins i tot una femme fatale. Tot plegat farcit d’un humor negre com el gènere.

(...)vaig veure la incitant línia d'un cotxe fosc d'importació que s'havia parat al nostre costat, trepitjant amb una de les seves rodes la bola de xiclet que havia dardat a l’asfalt. Mentre m'entretenia imaginant quin tipus de paio afortunat podia ser el propietari d'aquella magnífica màquina, d'entre les ombres de la finestreta del darrere vaig veure un tub de ferro que em mirava insolent: era el canó d'un revòlver que apuntava al meu cap (...)

Joaquim Micó ha subsistit mitja vida entre tintes negres i papers foscos, fent guions de còmic i televisió, de negre literari, de venedor d’alcohol, d’home dur en un music-hall, adoctrinant futurs delinqüents i un munt de feines sòrdides més. Amb la primera novel·la negra, Qualsevol nit pot sortir el sol, guanya el «Premi Crítica Serra d'Or», després seguiran altres títols policíacs, com ara 221-B Baker Street o Ulleres de soul... El 2022 publica el recull de narracions Elogi dels fumuts, dotze contes sobre la improbable extinció dels idiotes i guanya el «VI Premi Bellvei Negre» amb la novel·la Mai no hem tingut París. Entre altres premis del gènere ha guanyat «El Segre de Negre 2019», el «I Festival Literari Castell de Canyelles» i el «XXXIII Premi Ferran Canyameres» de narrativa breu. Amb El temps no compta (2023) enceta la col·lecció «Falciot negre» de Voliana Edicions. https://joaquimmicó.cat/

Codi 60 a la Pasífae de Maria Rosa Nogué Almirall

El codi 60 és una alerta per homicidi, i la Pasífae és una escultura situada a l’espigó de la platja de Ribes Roges de Vilanova i la Geltrú, que reprodueix el mite grec de l’esposa del rei Minos, víctima d’un càstig dels déus que li fa viure una passió irrefrenable per un toro. Tot comença quan uns pescadors, a l’alba, descobreixen un cos de dona, sagnant, col·locat dintre de l’escultura. Passió, mort, cobdícia, pel·lícules porno i tensions ocultes es succeeixen en aquesta trama protagonitzada per una inspectora dels mossos i un sotsinspector que tot just aquell dia començava les vacances.

Maria Rosa Nogué i Almirall. Escriptora, llicenciada en Filologia Catalana, té el Grau Professional de Piano i és professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha conreat el conte infantil (El Regal, El Follet Valent, El secret d’en Bec Llarg), la novel·la juvenil (La noia del descapotable, La noia del creuer, Ed. Voliana), la novel·la per a adults (La casa dels cants) i des del 2017 està captivada per la novel·la negra. La seva primera novel·la del gènere, No arriba la mort, va merèixer el I Premi Bellvei Negre, 2017, i amb La segona mort de Lorenzo Contini, quedà finalista del VI Premi Gregal. Codi 60 a la Pasífae reprèn la temàtica policíaca i criminal, a l’entorn d’un mite grec fet escultura a l’espigó de la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú.